Tots volen pa amb oli, diu La Trinca

Feia trenta anys que no tocaven junts en un escenari. “Fixeu-vos el que aconsegueix Rajoy”, deixa anar Miquel Àngel Pasqual. Diu que si Josep Maria Mainat és el candidat número 77 per Barcelona, ell és el 44.000. Toni Cruz també apareix amb la guitarra. La multitud s'esvera. L'aglutinant de la mescla de Junts pel Sí arriba fins a La Trinca. Són la sorpresa de la nit. Els Sabor de Gràcia hi afegeixen la rumba. La candidatura vol exhibir diversitat en l'acte electoral més multitudinari. L'organització assegura que hi ha 70.000 persones a l'avinguda Maria Cristina. Impossible de comptar. Des de dalt es divisa una estora infinita de caps, de braços que s'alcen i d'estelades al coll, a les samarretes o brandades en l'aire amb el pal d'una escombra o d'una cortina. Més que d'un míting, això té aires de final de manifestació. D'una més de les tantes que han empès el procés fins a la campanya excepcional que s'acaba aquesta nit.

La cançó oficial, que és també la consigna de la candidatura, duu la firma de Lluís Llach, i diu “més lluny, hem d'anar més lluny”. Però la versió del Viatge a Ítaca, ballada amb els mòbils encesos i amb la gent com cuques de llum, no aconsegueix l'efecte sorpresa del Volem pa amb oli amb què arrenca La Trinca. Ja en saben la història. La cançó, sense desmerèixer-ne tantes altres de Llach, es va convertir en un himne popular revolucionari durant la dictadura. Volem pa amb oli, volem la llibertat. Ara ja no cal amagar-se'n. Des del 2012 aquí es diuen les coses pel seu nom. “Volem ser lliures, ser lliures volem”, canta La Trinca. I continua: “Independència és el que volem...” Tots tres van fer concerts plegats fins a mitjan anys vuitanta i encara apareixien a la televisió fins als noranta. Del franquisme fins avui. Els records amb què els milers de persones presents escoltaven llavors La Trinca des del sofà de casa o des dels peus d'un escenari polsegós deuen ser tan personals i emotius com els que evoca Oriol Junqueras, que parla del seu avi amb una llàgrima als ulls. Aquell senyor tenia la sensació, assegura, que “potser mai ho aconseguiríem”. El del líder republicà, com l'avi Siset.

Junts pel Sí continua jugant la carta de l'emoció com a millor revulsiu electoral. Que la gent voti demà pels seus: per la joventut dels pares repartint fulls volanders, pel nen agafat de la mà de l'àvia que evoca la guerra, l'exili, la clandestinitat o la resistència universitària, pel fill que vindrà. Cadascú se sap la pròpia memòria i les pròpies il·lusions i busca que surin plegades en l'ambient com en l'alba d'una segona transició que trenqui amb les servituds de la primera. L'actriu Sílvia Bel recita Miquel Martí i Pol. Sembla que Llach votarà, també, per ell. “Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!” Artur Mas defensa que tot el que han fet durant els anys difícils tenia un sentit, fins i tot les querelles. Raül Romeva insisteix que han volgut que aquesta sigui la campanya de les seves vides. Dels que hi eren ahir, dels ja no hi són. El pa amb oli. L'estaca. Ítaca. Es vota amb l'emoció? Ahir uns quants milers es van conjurar per un sí.