Rajoy no es dóna per al·ludit
El PP es reafirma en la seva posició immobilista després de subratllar que Mas ha perdut el plebiscit
Sánchez coincideix en el “fracàs” de l'independentisme
Podem tem que el mal resultat el condicioni en les generals
Mariano Rajoy va jugar la carta de la por per erosionar les possibilitats de les llistes independentistes i per mobilitzar l'anomenada “Catalunya silenciosa” i, al final, Junts pel Sí i CUP sumen i, al damunt, els que suposadament callaven van sortir a votar i han acabat encimbellant Ciutadans d'Albert Rivera. El globus de La Moncloa es va desinflar: Catalunya s'ha mobilitzat, però ha donat l'esquena a Xavier García Albiol i, de retruc, al bipartidisme, si bé anit des del quarter general dels populars s'insistia a destacar un únic fet: que la coalició d'Artur Mas i Oriol Junqueras ha sortit “debilitada” i que, en tot cas, la suma de vots es decanta a favor de les forces del no. Això fa que el president espanyol mantingui fil per randa la seva posició immobilista, incidint que el president de la Generalitat ha perdut el plebiscit i, possiblement, la possibilitat de repetir en el càrrec.
Mentrestant, a la seu del PSOE –tot i el retrocés en escons– estaven una mica més relaxats amb el resultat obtingut per Miquel Iceta, ja que temien que entre la fuga de militants i la irrupció de Podem quedés a les darreres places. És per això que el que ahir volia destacar Sánchez és que Junts pel Sí ha perdut força i que Catalunya “ha deixat clar que no vol independència”, tot reiterant la tesi que el que deixa el 27-S és una societat “fracturada, dividida” i que ara toca curar les “ferides”.
Iglesias, decebut
El quart aspirant a ocupar La Moncloa, Pablo Iglesias, ha sortit tant o més tocat que els líders dels dos principals partits estatals. Anit, a la seu de Podem, a Madrid, es respirava intranquil·litat després de comprovar que la seva marca no funciona a Catalunya i, a més, han acabat ensorrant ICV. Intueixen que pot ser un mal presagi de cara al desembre, que és el que realment interessa a Iglesias, i que acabin sent desplaçats per Podem com a gran força emergent. Anit, el líder de Podem es declarava “decebut” pel fet que els catalans no hagin reconegut la seva oferta de seguir a Espanya amb una Constitució renovada.
Perquè les principals forces estatals han usat el combat electoral com un assaig amb vista a les generals. És per això que tant Rajoy con Sánchez van aterrar a les diferents circumscripcions catalanes per intercanviar-se durs retrets sobre la manera d'afrontar el procés i, de retruc, sobre la manera d'afrontar el futur d'Espanya. Però també Iglesias i Rivera –tot i que ja no era candidat al Parlament– es van voler fer omnipresents, fins al punt d'eclipsar els seus respectius candidats.
Si bé la clau en la qual estava plantejat el 27-S difícilment es pot treure una lectura fidedigna de què és el que pot passar en les eleccions del desembre –és difícil que Ciutadans obtingui un resultat proporcional al d'ahir, i no sembla que el PSOE i el PP hagin de quedar relegats a la tercera i a la cinquena plaça–, el bipartidisme ha utilitzat les catalanes per marcar territori i desafiar els seus rivals. I, sobretot, per activar les seves bases a Catalunya i Espanya després que en les municipals del maig detectessin que estaven en hores baixes.
Així, si bé en el fons els discursos dels líders estatals dels populars i socialistes han estat plenament sincronitzats: –“la llei es complirà ” o bé “mai no hi haurà consulta”–, en la manera de visualitzar-ho –i ahir es va tornar a fer palès durant la valoració del 27-S– el PSOE ha volgut introduir alguns matisos per intentar esgarrapar un elector del no que fugia d'una estratègia excessivament matussera dissenyada des de La Moncloa. Sánchez, doncs, insistia en una reforma de la Carta Magna, en clau federal –sense explicar ben bé en què consisteix perquè no el desmentissin des d'Andalusia– mentre la vella guàrdia, encapçalada per Felipe González, s'encarregava de desmuntar-li el discurs de l'equidistància comparant l'independentisme amb l'Alemanya nazi i l'URSS de Stalin.
Al final, però, una part important d'electors no s'ha complicat l'existència amb les disquisicions de Rajoy i Sánchez i s'han decantat per un partit sorgit del Parlament però amb un discurs nítidament espanyolista. I això provocarà que, de cara a Madrid, a partir d'ara el veritable interlocutor de l'unionisme serà Ciutadans. Rivera, doncs, es confirma com la pedra a la sabata del PP i del PSOE, i aquest era, precisament, l'escenari que es volia evitar.