Obrers a l'Ajuntament
Fins i tot qui diu que no entén de política associa el nom de Sabadell amb Antoni Farrés, que en va ser el primer alcalde de la democràcia i que, gràcies al cas Mercuri, ha engrandit encara més la seva figura. En aquest avançament, reproduïm parts de la introducció i l'anàlisi de Jordi Serrano i parts de l'entrevista de Xavier Domènech.
El procés de divinització, la construcció del mite
Diu el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana que divinitzar vol dir ‘considerar com a déu' o ‘fer algú objecte d'un culte'. No sabem quan la ciutat va decidir divinitzar la figura d'Antoni Farrés. Potser un primer moment el podem situar quan és capaç de liderar la triomfal vaga general de febrer del 1976; el següent va ser la gran victòria electoral d'abril del 1979; el tercer va ser la majoria absoluta de l'any 1983; una altra fita important va ser quan va decidir plegar, l'any 1999; un cinquè punt va ser quan es va morir, l'any 2009, i un sisè, quan explota l'afer Mercuri, el 2012.
L'any 1976 Farrés assessora els dirigents obrers i lidera la fi de la vaga general. L'any 1979 el PSUC guanya les primeres eleccions municipals. L'any 1982 hi ha les eleccions generals de la gran victòria del PSOE a Espanya per majoria absoluta, un any i mig després de l'intent de cop d'estat del 23-F, el 1981. El PSUC ja s'ha fracturat i a Sabadell passa de 26.948 vots a 5.589 (el PCC n'obté 3.102). Pel camí, 20.000 vots han desaparegut. En les segones eleccions municipals, del 1983, el PSUC aconsegueix 48.416 vots, la xifra més alta aconseguida en unes eleccions democràtiques municipals a Sabadell. Mai abans ni després cap candidatura haurà rebut un suport tan aclaparador de la ciutadania (el PCC aconsegueix només 2.917 vots). En aquesta cruïlla de camins, podríem arribar a la conclusió que Farrés i el seu equip aconsegueixen entre 30.000 i 40.000 vots més que IC i PCC junts a les altres eleccions. I al llarg de tots els anys de mandat sempre aconsegueix més de 25.000 vots més que el PSUC (i després IC). No és una dada qualsevol. És un moment clau de quan la llegenda s'inicia.
Quan anuncia el seu comiat, l'any 1999, hi ha una gran consternació. Se'n va perquè vol; tothom sabia que tantes vegades com es presentés, tantes vegades guanyaria. La manera de marxar, deixant de manera transparent la seva tasca, coincideix perfectament amb allò que a la ciutadania li agradaria que fes tothom. Apareix com un model a seguir. I com una mort política, una mena de primera mort.
Antoni Farrés mor d'un càncer de pulmó el 13 de febrer del 2009. Aquí és on es desenvolupen un seguit de fenòmens, com veurem més endavant, que el catapulten cap a una mitificació que dificulta un apropament serè. I quan ja semblava que el procés havia culminat, el cas Mercuri, l'any 2012, fa que tota la ciutat, de nou, rememori l'anterior alcalde i se'l valori d'una manera encara més elevada.
La tesi que defensem és que Farrés no és altra cosa, no és més –però tampoc menys– que el símbol d'una època, d'unes idees i d'un grup de persones. No es pot parlar de Farrés com d'un personatge aïllat del món. En el moment en què s'aïlla del context, de les idees i de la gent, es construeix un mite, i aquest no és un acte neutral. Es pretén amagar, tergiversar i reinterpretar abusivament la història de la nostra ciutat. De fet, ell ja n'era conscient: “El procés de transformació i de progrés que la ciutat ha viscut aquests vint anys sovint s'ha identificat massa exclusivament amb la meva persona, només pel fet que a mi m'ha tocat encapçalar-lo. Però ha estat una obra col·lectiva.” Farrés, en la memòria de la ciutat és –o hauria de ser– el símbol del moviment obrer. Sense una classe social en lluita, sense una consciència i un orgull de classe, sense organitzacions polítiques i sindicals de classe i sense un programa polític de classe, Farrés hauria estat probablement un advocat brillant. Sense aquelles dones i homes treballadors, molts d'ells d'extracció molt humil, que van fundar les Comissions Obreres a Sabadell, ni la història de la ciutat no hauria estat la que ha estat, ni Farrés hauria adquirit el caràcter de mite de la ciutat.
Els lideratges en política també compten. L'art de la política no és el resultat d'unes fredes lleis de la història com deia un marxisme encartonat, sinó el resultat de les relacions entre persones que confien i es confien, que tenen la confiança de la gent perquè se l'han guanyat. És inútil explicar la història a partir només de reis i gent notable; de fet, Farrés, en el discurs de comiat, n'és conscient quan cita Bertolt Brecht:
“Qui va construir Tebes, la ciutat de les set portes? Als llibres hi ha noms de reis. Van arrossegar els reis els blocs de pedra?”
Però també ens equivocaríem si volguéssim explicar l'evolució dels pobles només analitzant les masses sense explicar les persones que promouen i simbolitzen aquestes lluites. Marc Batlle ens descriu com aquelles persones inquietes durant el franquisme van decidir fer política: “S'ha de dir que la majoria vam arribar a la política per passiva, perquè s'havien d'arreglar les coses i algú ho havia de fer.” Farrés ens ho explicita: “Jo arribo a la política per un compromís personal, per sobre dels fets que em van marcar a l'escola i la família. No hi arribo fruit d'un plantejament intel·lectual, sinó per la pràctica. Per a mi, el fet important no és el que pot opinar la gent –per a alguns seré molt de dretes i per a d'altres, molt d'esquerres–, sinó la identificació amb els valors que defensa l'esquerra: igualtat, justícia, repartiment de les rendes, millora de les condicions generals de vida i de treball...”
Batlle ens recorda, però, que en els temps d'aquella joventut inquieta, catòlica, que descobreix amb estupor la situació social de la ciutat, “el líder indiscutible era Josep Maria Plans”. Va ser Plans qui va iniciar el camí de la catequesi, que en realitat serà el camí de la descoberta de la pròpia ciutat i molt especialment de les condicions de vida de gran part del poble de Sabadell. Li explica el seu compromís social a la Planada del Pintor, que fa que Farrés segueixi els seus passos a Can Puiggener –com molt gràficament ens explica en l'entrevista–, on, segons Batlle: “Ens vam adonar que nosaltres als barris no havíem d'anar a explicar-los res de religió.” Volien anar a explicar coses als barris i es troben que la gent dels barris els transforma a ells de dalt a baix. Farrés en seguirà l'empremta, i en aquesta empremta descobrirà “l'altre món”, en expressió del mateix Farrés o, més ben dit, l'autèntic món. L'any 1982 Farrés escrivia: “Perquè en aquells homes, la majoria dels quals sense estudis primaris, vam descobrir la dignitat de qui no vol ser trepitjat i valors molt superiors als dels nostres ambients familiars.” I amb aquesta descoberta, farà el trencament amb tot el món catòlic i s'obrirà al compromís i a la militància. Farrés ens diu: “El meu origen és catòlic, i això segur que es trasllueix en la formació de la infància i l'adolescència. Sí que hi ha un desencadenament, que és a Can Colapi durant un seminari sobre la Pacem in Terris, que fa que digui: “Prou, s'ha acabat. No em crec res del que m'expliqueu!”
La descoberta de “l'altre món”
En aquest context, doncs, anava a fer de catequista a Can Puiggener, on hi anaven també els jesuïtes de Sant Cugat. Hi havia un jesuïta molt jove, molt prim i sempre llardós, que es deia Nani Riera. El conec fent catequesi a Can Puiggener quan ell és estudiant de jesuïta a Sant Cugat. Allà, hòstia!, veig allò i veig que no em lliga amb res del que m'havien explicat fins llavors: descobreixo el món de l'emigració. Recordo que al voltant dels actes religiosos de la Setmana Santa –devia ser una vigília, en termes religiosos, una vetlla potser de dijous sant o de divendres sant– em quedo tota la nit a Can Puiggener. Aquí comença el que poc temps després serà el desencadenant que em portarà directament al compromís polític.