Montoro desconstrueix el PP

El PP de Mariano Rajoy es vanta de recollir l'esperit del que un dia va ser la UCD fins a tal extrem que ahir va sublimar la frase que un paisà ucedista del president espanyol, Pío Cabanillas Gallas, va elevar als altars de la crueltat fratricida: “¡Cuerpo a tierra, que vienen los nuestros!”. A seixanta-sis dies de les eleccions i quan el més atrevit manual de campanya aconsellaria prudència i replegament de files, Rajoy –des de Nova York–, els ministres i els dirigents del PP es van despertar ahir amb l'ensurt de descobrir el Cristóbal Montoro en la versió més unplugged al diari El Mundo disparant contra companys de partit i del Consell de Ministres. “Hi ha companys meus que s'avergonyeixen de ser del PP”, deia Montoro, obrint una ràfega que més tard dispersava contra l'equip electoral de Rajoy, Aznar, Rato, Margallo...

Per a desgràcia dels fonaments de Génova, 13, la sinceritat de Montoro no es va plasmar en un plàcid diumenge de tardor que es prestés a la dissimulació, sinó que va arribar en un trepidant dimecres d'activitat parlamentària que va obligar tots els ministres i els 185 diputats del PP a desfilar pel Congrés des de primera hora per assistir a la sessió de control al govern. Un ritual de curses del cotxe oficial a l'escó que els al·ludits ahir acceleraven fins a imprimir-li una velocitat desconeguda, tot per evitar el tràngol de valorar l'estrident redoble de timbals del Montoro més unplugged. L'únic amb salconduit per absència va ser José María Aznar, president d'honor del PP, a qui Montoro etziba: “Jo estic en política per ell, però no puc admirar algú que ara es dedica al business i que dóna lliçons des de fora.”

A l'equip al qual Rajoy confia la campanya del 20-D –amb Jorge Moragas al capdavant–, Montoro el ridiculitza per dir que ara cal vendre “l'economia amb ànima”. “Economia amb ànima? Però quina ximpleria és aquesta! Com si hi hagués economia sense ànima! Economia és el viatge de nuvis que es regalen avui aquells que no es van poder casar durant la crisi, per exemple”, sentencia.

Un dels grans malparats del retrat de família de Montoro, no obstant això, és el ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, per haver gosat proposar la cessió de l'IRPF a Catalunya. “Margallo és un home molt intel·ligent, però la resta no som del tot estúpids. Ell està dient això des del 1994, però un ha de saber revisar les seves idees amb el temps perquè, si no, és ostatge de la seva pròpia arrogància intel·lectual”, etziba. I l'al·ludit no es va amagar. “Això ho ha dit Cristóbal, que es un guasón, perquè he estudiat a Bilbao i a Harvard”, va dir Margallo. El refinament del dard s'enverina si es té en compte que Montoro va estudiar econòmiques a l'Autònoma de Madrid i va exercir la càtedra d'hisenda pública a la Universitat de Cantàbria, a prop de Bilbao però lluny de Harvard. “En absolut em sento ofès”, hi afegia García-Margallo, sense que el gest d'enuig apuntalés la seva versió.

Amb el PP precipitant-se en el seu particular dimecres negre, els diputats passejaven l'astorament davant un rosari d'ensurts sense fi: la diputada i abanderada de la plataforma espanyolista Libres e Iguales, Cayetana Álvarez de Toledo, renunciant a presentar-se a les eleccions del 20-D per una pretesa tebior de Rajoy a Catalunya, la navarresa Yolanda Barcina fitxant de consellera de Movistar+ tot i ser doctora en farmàcia, Arantza Quiroga abandonant la presidenta del PP basc per la desautorització de Madrid a la seva via de concòrdia i reconciliació amb l'esquerra abertzale...

En l'intent per salvar l'agenda, el PP es va apropiar del Congrés per dur a terme un acte de partit i va celebrar la recuperació amb una creació audiovisual: un vídeo en què una dona és operada el 20 de novembre del 2011 –“se'ns en va!”, exclama un sanitari– i que el 2014 es recupera i ja camina per ella mateixa. “És increïble!”, clama el mateix sanitari admirat just abans que l'espectador vegi per primer cop el rostre de la dona pintat amb la bandera d'Espanya.

Amb l'últim vídeo de Génova, 13 a les cartelleres, el ministre d'Hisenda continuava explicant la seva desconstrucció del PP. “És una crida d'estímul”, es corregia al migdia, emulant Pandora en l'intent de retornar les maldats del món dispersades en obrir la caixa que Prometeu li prohibia que obrís. L'avís de Cabanillas naixia del cinisme de Giulio Andreotti, que sabia que a la vida hi ha “amics íntims, amics, coneguts, adversaris, enemics, enemics mortals i finalment… companys de partit”. Des d'ahir, en què van descobrir que cal témer més un dimecres 14 que un dimarts 13, els populars amplien la màxima d'Andreotti i, després de companys de partit, hi adjunten un nom en l'escala de la maldat fratricida: Cristóbal Montoro.