El suïcidi independentista

No deixa de ser curiós que quan les sensacions i les enquestes coincideixen a considerar que, d'una banda, ha crescut notablement la idea que l'única solució per a aquest país és la independència i, d'una altra, la idea que la independència no és un impossible, els teòrics instruments que han de servir per materialitzar aquestes idees viuen un procés de degradació que pot portar al suïcidi l'opció política de la independència. La falta d'unitat ha pres tal dimensió, que riu-te'n dels comunistes i les no-sé-quantes internacionals que han fet al llarg de la història, i així els va.

Dic això després que, aquesta setmana, Esquerra Republicana hagi viscut un altre episodi que demostra que la unitat interna de l'històric partit té tanta fortalesa com un tres de nou amb folre amb l'enxaneta a terços. La decisió de Joan Puigcercós, legítima, de prescindir de Josep-Lluís Carod-Rovira; la renúncia d'aquest, legítima, a lluitar per fer valer les seves idees, i la reacció, legítima, de partidaris i expartidaris de posicionar-se com bonament els plagui en aquest nou episodi indiquen, si hi sumem tots els episodis anteriors, que la crisi d'ERC no és ja conjuntural, sinó estructural, que és el pitjor que pot passar a una organització política. Tot és legítim, però tot va encaminat a afeblir el partit, cosa que potser ja no és tan legítima.

Mentrestant, els qui al seu dia van enviar a pastar fang ERC per la seva actitud amb relació al govern presidit per Montilla, han decidit finalment convertir-se en partit polític i presentar-se a les eleccions. Llegeixes els noms de l'executiva nacional del nou partit que presideix Joan Carretero i penses que Déu n'hi do quina fugida de militants que hi ha hagut d'ERC. I, clar, l'independentisme ha crescut, però... ¿ha crescut prou per donar vida real a dues formacions polítiques que aspiren a ser prou fortes per portar al país la solució de la independència? Sumem-hi la CUP. I el sector independentista de Convergència, que existeix... En fi, massa grills per a una olla tan petita.

A l'independentista de bona fe, que persevera malgrat que observa amb preocupació els moviments dels qui aspiren a representar-lo, li queda confiar en el dinamisme de la societat civil. Però, és clar, això del Palau de la Música i del Millet fa que això de la societat civil hagi entrat en crisi i tothom es miri de reüll qualsevol cosa que no sigui casa seva. A aquest independentista de bona fe, despistat pels efectes d'aquesta mena de procés de suïcidi col·lectiu en què han entrat els seus coreligionaris, sempre li queda l'opció d'esperar temps millors, recordar Arenys i, mentrestant, sortir al bosc a buscar rovellons, que és un exercici que fa salut i et pot portar a un bon dinar.

El cas és que tot plegat genera una incertesa de tal magnitud en el mapa polític que fa extremadament difícil fer previsions. I ja no només les previsions relatives al govern de Catalunya, sinó també als ajuntaments, perquè cal recordar que en molts municipis governa un tripartit amb ERC tenint un paper determinant. Vénen temps d'incerteses. I, mentrestant, el nostre independentista de bona fe continua al bosc, dubtant de si el rovelló l'ha d'arrencar, o li ha de tallar la cama, renunciant a pensar en gaires més coses, perquè s'adona que tot plegat enforteix la idea d'Espanya, en la qual no creu, i li sap greu.