‘Sorpasso' sobiranista?
Les enquestes oficials vaticinen una victòria de les opcions que defensen el dret a decidir i la independència per primer cop en unes eleccions estatals
Des del 1977, a Catalunya sempre ha guanyat la suma dels partits unionistes
Les eleccions del 20 de desembre no seran històriques tan sols perquè posaran fi segurament al bipartidisme a l'Estat. A Catalunya, el procés independentista en curs farà que els comicis s'enfoquin sobretot en clau identitària i es donin altres lectures als resultats, com la d'un hipotètic rellançament o refredament del moviment. Les estimacions apunten a una participació altre cop molt alta, semblant al 75% del 27-S, si bé una de les grans incògnites serà saber si es mobilitzarà igual el vot independentista o una part es quedarà a casa, ja sigui per desencís amb l'atzucac en espera d'un acord de Junts pel Sí i la CUP, o perquè ja ha fet la desconnexió mental amb l'Estat.
Del que faci aquest electorat, sobretot els més de 330.000 votants de la CUP al setembre que ara queden orfes (segons l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió, un terç podria acabar a ERC, un 16% a En Comú Podem, un 8% a l'abstenció i la resta encara no ho té clar), dependrà en bona part que Catalunya doni el tomb a un balanç de forces que ha fet que, des del 1977, sempre s'hi hagin imposat, i amb folgades majories, els partits estatals, avui denominats unionistes, molt per sobre dels nacionalistes i dels que se situarien a mig camí, com el PSUC i els seus hereus polítics.
De fet, la seqüència històrica és demolidora (veure el gràfic): els partits sucursalistes (PP, abans AP, PSC i CDS en el seu dia) han superat sempre de llarg el 50% de vots, amb puntes de fins al 62% el 1982 i el 2008, i l'única excepció del 2011, quan en ple auge de CiU, que per primer cop va guanyar les eleccions als socialistes, es van quedar en el 47%. Traduït a escons, tot plegat ha suposat sempre als unionistes un mínim de 25 dels 46 o 47 que hi havia en joc, una majoria que fins i tot ha pujat a 33 en les dues dates esmentades. Per contra, els nacionalistes (CiU i ERC) sumats no han arribat mai ni al 37%, amb un màxim històric de 18 diputats en diversos comicis, trencat amb els 19 tot just de fa quatre anys. La tercera via que suposaria ICV ha estat més aviat residual, ja que, tret de l'èxit del PSUC en les primeres convocatòries encara en plena Transició en què va obtenir vuit diputats, el seu sostre és el 8% i tres escons del 2011.
Esquemes trencats
La participació en les estatals ha estat tradicionalment molt més alta que en les eleccions al Parlament, fet que va alimentar el mite, trencat en part el 27-S, que el votant unionista –o “Catalunya silenciosa”– només es mobilitzava per a les votacions al Congrés i el Senat. Vistos els resultats de les últimes catalanes, però, i comparant-los amb el cicle de les estatals, també seria defensable la hipòtesi contrària. És a dir, que hi havia també un vot latent nacionalista que es quedava a casa o que, si es mobilitzava, ho feia per evitar que el PP governés a Madrid. És a dir, votava tradicionalment el PSC.
En l'actual context polític en què els fonaments tradicionals estan del tot remoguts, amb els partits clàssics en caiguda i l'eix nacional consolidat en el primer pla, sembla menys factible aquest vot útil, i això obre un nou repte a l'independentisme. Serà capaç de mobilitzar el 47,8% del 27-S (onze punts més que el seu màxim en unes estatals) per superar tant en vots com en escons les opcions unionistes? Obrirà pas l'opció intermèdia, encarnada per l'En Comú Podem d'Ada Colau i Pablo Iglesias, que defensa la celebració d'un referèndum pactat com a solució?
Mirant les dues enquestes oficials que han aparegut, l'estatal del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) i la catalana del CEO, el sorpasso (sumant els dos blocs sobiranistes) és ben factible, si bé amb matisos diferents. En la primera, el moviment creixeria, sobretot, per la banda del dret a decidir d'En Comú Podem, que es dispararia de 3 fins a 10 o 11 diputats, mentre Democràcia i Llibertat es quedaria amb 9 i ERC amb 7, per a un total conjunt de tres menys que ara,16. El PP, el PSC i C's sumats es quedarien entre 20 i 21 diputats, per primer cop per sota de la majoria a Catalunya.
En canvi el CEO preveu un triomf d'ERC i una forquilla independentista, sumant-hi la coalició de CDC, de 18 a 21 escons. En Comú Podem pujaria fins a 5 o 6, i les forces unionistes, encapçalades pels 8 o 9 escons del PSC i C's, quedarien entre 21 i 23 diputats, tot i que els marges són tan estrets que res és descartable, fins i tot el triomf de C's. El desafiament està servit.
En joc, l'hegemonia independentista
Després que CDC i ERC anessin juntes al 27-S amb la fórmula de Junts pel Sí, l'altra lectura del 20-D serà per determinar l'hegemonia de l'independentisme. Els convergents, encara amb Unió, van mantenir-se com a primera força a les municipals, mentre els republicans van guanyar les europees del 2014, el seu primer triomf des de la República. Històricament, això sí, en unes estatals no hi ha hagut color a favor de CiU. Aquestes sigles han estat presents a Madrid des del 1979, amb un mínim de 8 escons i un màxim de 18 el 1986 i el 1989. Dos anys, tot just, en què es va quedar fora ERC, que només amb els 8 escons del 2004, quan es va presentar Carod-Rovira després de sortir del govern per la reunió amb ETA, es va acostar als 10 de CiU aquell any. Caldrà veure també el paper ara d'Unió, i si Duran i Lleida és capaç de mantenir representació, una opció que de moment li neguen tots els sondejos.
