Puny de ferro republicà

Parlar de Joan Tardà és fer-ho d'una de les persones més estimades dins d'ERC i compromeses amb els valors ideològics del republicans. Quan hi ha un acte sempre és dels més aplaudits. “Mai té un no per a ningú”, destaca la secretària general dels republicans, Marta Rovira. És per aquest motiu que els caps de setmana sempre se'l veu en un míting o altre del partit, de punta a punta de país, ja sigui a l'Alt Empordà o al Baix Segura. “Té una gran trajectòria de dignitat i compromís”, subratlla el president d'ERC, Oriol Junqueras, que ha decidit que faci ticket electoral amb Gabriel Rufián en els comicis espanyols. En un primer moment Junqueras va proposar a Tardà anar de número 1, però ell s'ho va repensar i va preferir que Rufián fos el candidat. Una mostra de generositat, com recorda el seu entorn, difícil de veure en la política d'avui en dia, que molts de cops pivota sobre lluites egòlatres o maniquees.

Nascut el 1953 a Cornellà de Llobregat, Joan Tardà i Coma és llicenciat en filosofia i lletres i ha exercit de professor de català. La seva activitat política va començar amb el PSUC i va formar part del primer ajuntament democràtic del seu municipi el 1979. Més tard es va integrar en Nacionalistes d'Esquerra (NE) i a mitjan anys noranta ja es va afiliar a ERC. El 1999 va tornar a ser escollit regidor del consistori, en aquest cas ja amb els republicans, i el 2003 va ser reelegit. Un any després va renunciar i va incorporar-se al Congrés dels Diputats. Ja encadena, per tant, onze anys a les Corts i n'ha vist de tots colors dins d'ERC a Madrid. Des dels recordats 8 diputats de Carod-Rovira el 2004 fins a les primàries internes per escollir cap de llista que va viure el 2011, quan es va presentar amb Joan Ridao i va perdre contra Alfred Bosch, que era l'home d'Oriol Junqueras. Finalment, però, Junqueras, que feia poc que ostentava la presidència de la formació, va recuperar Tardà i li va oferir ser el número dos de Bosch. Renovació i experiència, es va dir en aquell moment. El mateix que ara s'aplica en la fórmula Rufián-Tardà.

Durant aquests onze anys a Madrid, Tardà ha estat infatigable. “Molts de cops és el primer d'arribar al Congrés i l'últim de sortir”, explica un dels seus col·laboradors. El republicà viu tres dies de la setmana en un hostal darrere de les Corts i és un home de costums. Sempre es mou per la mateixa zona de Madrid i sovint va a dinar a un restaurant de la Carrera de San Jerónimo que la gent d'ERC coneix com a Bonàs, en referència a la diputada d'ERC Rosa Maria Bonàs, que va estar al Congrés del 2004 al 2008. A Tardà, li agrada tant aquest tipus de rutina que, fins i tot, quan el local va canviar tota la cuina i va passar de ser una pizzeria a ser un establiment malagueny, ell hi va continuar anant.

És un gran lector d'assajos i de llibres de no-ficció, i també un apassionat del Barça –n'és soci–. Precisament, farà un curiós tàndem amb Rufián, que és periquito, encara que no tan apassionat com Tardà. En aquest sentit, s'emprenya bastant quan els plens del Congrés coincideixen amb un partit dels blaugrana i no els pot veure.

I parlant d'emprenyat, Tardà, per a força gent, transmet una imatge de duresa i de primitiu, que algunes de les seves sortides de to i, sobretot, el programa Polònia han ajudat a potenciar amb el clàssic Algú ho havia de dir. “No s'ho passa gens bé quan ho mira, no li agrada que el caracteritzin com un cavernícola”, detalla un conegut. Això sí, el republicà parla sense pèls a la llengua i ara, per exemple, assegura que seria un “delicte d'alta traïció” si a Catalunya hi hagués noves eleccions.

I un consell per si algun dia el coneixeu en persona. És d'aquells que sempre, sempre encaixen estrenyent la mà molt fort. Ho dic perquè, a mi, un dia em va agafar desprevingut i vaig estar una estona per recuperar-me. Qui avisa no és traïdor.