MONTSE SURROCA I COMAS UNIÓ
Cap de llista d'Unió a Girona
L'advocada que no volia ser política
La cap de llista democratacristiana no s'havia interessat mai per la política, però després ha estat vuit anys al Congrés dels Diputats i actualment és secretària executiva i portaveu del comitè de govern d'Unió Democràtica
Ha exercit a Girona com a mediadora familiar especialitzada en casos relacionats amb jurisdicció de menors
Montse Surroca és una dona que a primer cop d'ull pot semblar que no ha trencat mai cap plat, però a distància curta et trobes amb una persona políticament preparada i que no es talla un pèl, encara que parli amb una veu endolcida, sense alterar-se gens i vigilant de no dir cap paraula massa gruixuda. No perdona aquells que han estat els seus companys de viatge durant anys a CiU i que després han fet el gir polític cap al sobiranisme, i es mostra molt dura tant amb la gent de CDC com amb els militants d'Unió que han desertat.
Havíem quedat de fer l'entrevista al diari, i hi arriba puntual. Iniciem la xerrada poc després de les nou del matí. D'entrada em diu que és tímida, però quan es deixa anar en la conversa ho sap dissimular a la perfecció.
Li comento que podem parlar de tot, que es pot deixar anar, fins i tot que estaria bé saber la seva opinió de l'actualitat futbolística. La proposta no prospera perquè el futbol l'avorreix, i també l'esport en general. Una afirmació curiosa tenint en compte que es vanta de tenir la medalla de la Real Orden al Mérito Deportivo, guardó que va fa riure molt a una amiga seva que és una esportista consagrada i que la coneix prou bé. Com és de suposar, el mèrit esportiu no se'l va guanyar practicant cap esport, sinó sent portaveu de la comissió d'Esports en el Congrés dels Diputats, gairebé durant dues legislatures, i treballant en particular sobre la llei antidopatge. Tot i que no és de medalles, confessa que aquesta li va fer molta il·lusió. Tampoc és que ella triés poder participar en aquesta comissió, però es veu que els diputats que són de grups petits són molt actius, perquè han de mirar d'estar a tot arreu.
No fer esport no és necessàriament sinònim de ser sedentari, almenys en el seu cas, perquè Montserrat Surroca és una persona que li agrada molt passejar i caminar pel camp i la muntanya, per poder simplement badar i contemplar el paisatge. Ho fa habitualment pel Barri Vell i les afores de Girona, encara que de les seves passejades més importants només en pot gaudir quan està de vacances o s'escapa a la casa que té la família a Sant Feliu de Pallerols.
Tot i que és nascuda a Caldes de Malavella (18 de juny de 1974) , sempre diu que és de Llagostera, població on va viure de petita, fins que amb la seva mare es van traslladar a Girona, on resideix actualment amb el seu marit i els seus dos fills, que són la seva gran passió.
Filla de pares separats, ha estat sempre molt unida a la seva mare, Teresa Comas, una militant històrica d'Unió a les comarques gironines, que durant anys va ser una de les assessores de la formació democratacristiana a la Diputació de Girona.
Entrar en política
La Montse es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona, es va especialitzar en dret familiar i ha treballat com a mediadora familiar en casos relacionats amb jurisdicció de menors i violència domèstica i no es perdia el torn d'ofici, perquè la motiva poder fer coses per la comunitat i per la gent que més ho necessita. Però mai li havia interessat la política, ni mai li havia passat pel cap dedicar-s'hi.
La seva entrada en aquest món va ser ben casual i no fa gaire més de vuit anys d'això. Resulta que un dia la seva mare la va posar en contacte amb dirigents d'Unió per una qüestió estrictament professional d'assessorament jurídic. Però a partir d'aquell primer contacte n'hi va haver més. UDC necessitava fer una renovació de cares i buscaven un perfil de candidat per anar al Congrés, que no el trobaven entre la militància gironina. Buscaven una persona independent, poc vinculada a l'entorn de la política, preferentment que fos una dona, jove, amb carrera universitària, amb formació jurídica, amb empenta i certa dosi ambició, casada, mare de família... Unes condicions que reunia la Montse. Després del primer càsting i d'unes quantes reunions, li van dir si li agradaria ser candidata al Congrés per a unes eleccions generals, i com aquell qui no vol la cosa, d'un dia a l'altre, seguint tots els processos democràtics dins el partit, va ser la candidata d'Unió a la llista de CiU a la demarcació gironina en les eleccions del 2008. Surroca reconeix, però, que la primera vegada que l'hi van proposar pensava que li estaven prenent el pèl. En aquells moments treballava per a un despatx d'advocats i tenia una vida professional i familiar estable i muntada a Girona, amb dos fills petits. Li va costar decidir-se, perquè sabia que sent dona ho tindria molts més difícil, i hi va donar moltes voltes, però finalment i gràcies també al suport del seu marit, que li va fer costat, es va decidir. Va pensar que hi ha trens i moments únics a la vida que no s'han de deixar passar i va dir que sí. Ella insisteix que també hi ha el component de servei al país i a unes idees. Un cop a dins, diu que la política li agrada molt, sobretot la part amb menys visibilitat, la de treballar i fer coses per ajudar la gent.
I des d'aleshores sorprèn la carrera meteòrica que ha tingut: elegida diputada al Congrés per CiU durant dues legislatures consecutives (2008-2011 i 2011-2015), ara és candidata per tercera vegada i cap de llista d'Unió, partit en el qual també és secretària executiva de comunicació i portaveu del comitè de govern.
En el Congrés dels Diputats, a banda de la comissió d'Esports, ha estat en la de Cultura, la del Constitucional i la de Justícia, on diu que va treballar de valent en la reforma del Codi Penal i en un munt de temes d'aquells que no aixequen titulars però que tenen molta repercussió en el dia a dia de la gent. En destaca la lluita que van tenir perquè no s'aprovés la proposta de la presó permanent revisable, perquè va en contra de la dignitat de les persones i en contra de la reinserció social, i com a militant d'un partit humanista havia de defensar aquests principis.
Aterrar a Madrid
Deixar la feina i la família a Girona i aterrar per primer cop a Madrid va suposar un xoc, perquè va veure que allà la gent és molt diferent. En la vessant política, era una desconeixedora de l'activitat parlamentària i fins aleshores no havia fet absolutament res en política, però en poc temps es va adaptar i es va situar ràpidament en les seves tasques en el Congrés. Només d'arribar va haver d'intervenir en un dels primers plens –era de la comissió del Reglament–. Es va trobar sola i ho va veure tot molt muntanya amunt, començava de zero i es veia com una noia de Llagostera que acabava d'arribar i que mai havia pensat entrar en política. Però se'n va sortir gràcies a la seva formació jurídica, perquè diu que allà et trobes a la cuina de les lleis.
Després de tots aquests anys, el que més la satisfà i del que se sent més orgullosa és d'haver participat en la reforma del Codi Penal, sobretot haver pogut aturar una modificació que afectava la gent que tenia problemes mentals. És clar que per a Girona hi ha una llarga llista de petites coses que es van poder tocar en els pressupostos i que després van suposar millores, com el centre cívic d'Ultramort, l'església de Vilamalla, la biblioteca de Girona i un llarg etcètera que vol aprofitar d'anomenar, perquè ha après bé que en política –i més en campanya– s'han de vendre tots els trumfos i tot el que s'ha aconseguit, per petit que sigui.
A l'hora de dir allò que més ràbia li ha fet de la política al Congrés diu que no pot ser que s'aprovin iniciatives com xurros i després el govern no en faci cap cas i no tiri res endavant, i que després a ningú li pugin els colors, perquè en realitat no hi ha cap control de seguiment de res. Fer-ho seria una mesura de qualitat democràtica.
Quan entra en el discurs polític té molt clars els principis d'Unió i del moment transcendental que es viu al país, i defensa aferrissadament la posició de catalanisme i de negociació dels democratacristians, de fer les coses amb més tranquil·litat. Acusa l'independentisme de radical i d'excloent d'una part molt important del catalanisme i d'haver portat Catalunya a un embolic. Confia que la gent veurà que les coses s'han de fer d'una altra manera i que Unió té un llarg recorregut.
Per la Montse la família és el més important que hi ha i està per sobre de tot, sobretot els seus dos vailets, un de 10 anys i l'altre de 12. Encara que no s'atreveix a dir-ho clarament, no haver pogut estar al costat dels nens és el que més mal li ha fet. Just el dia que va plegar del Congrés, fent neteja del despatx, va despenjar les fotos dels seus fills i se'n va adonar que eren molt petits quan ella va agafar per primer cop l'acta de diputada: havien passat gairebé vuit anys.
Gaudir del Barri Vell de Girona
No va tenir cap dubte a l'hora de triar el lloc on volia que li fessin les fotografies: el cor del Barri Vell de Girona, que és on li agrada passejar moltes estones. Quan no pot sortir de la ciutat passeja pels carrers de la Girona vella, que a més és el lloc on ha tr¡at viure. A la imatge és a les escales de Sant Martí, del seminari o del Bistrot, o també d'un dels escenaris on es va rodar una part de la sisena temporada de la popular sèrie ‘Joc de Trons'. Tot molt a prop de casa seva. Caminar de nit i sentir el silenci d'aquests carrers amb tanta història, però que de dia es transformen i s'omplen del brogit de la ciutat, de la gent i dels turistes.