Un home d'Estat i ordre
Josep Antoni Duran i Lleida (Alcampell, 1952) afronta, després de 37 anys dedicat a la política, les eleccions més difícils i complexes de la seva carrera. Només han passat tres mesos dels darrers comicis, el 27-S, que van deixar Unió sense representació a la cambra catalana, i si bé fins ara Duran ha aconseguit que el partit no fos engolit per Convergència, ara ha deixat que siguin els electors els que certifiquin o no la davallada d'un actor polític que ha tingut altes quotes de poder i ha estat considerat, pels mateixos ciutadans, un dels millors polítics de l'Estat espanyol.
És en aquesta cruïlla on trobem el Duran més seriós i afligit per la situació política i alhora més convençut que la revolució i/o la independència que pregonen els contrincants és un cant de sirenes contra el qual cal lluitar amb banys de realisme, diàleg i coherència. Són els mateixos valors que ja el 1974 el van portar a exercir el seu primer càrrec públic com a tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Lleida, a agafar les regnes del partit el 1987, a ser eurodiputat el 1999 i un any després a entrar a l'executiu català com a conseller de Governació, càrrec del qual va dimitir el 2001 a causa del frec a frec amb qui va ser designat successor de l'herència convergent i pujolista, l'actual president en funcions Artur Mas.
Aquella derrota la va canalitzar dedicant-se en cos i ànima a la política estatal, on ha segellat pactes amb el PP d'Aznar i de Mariano Rajoy, però també amb el PSOE que van encapçalar els presidents José Luis Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba. A Madrid, ha estat designat president de la comissió d'Exteriors de la cambra baixa, la política internacional és una de les seves passions, i ha participat en temes polèmics com la reforma laboral i les polítiques d'austeritat que han estat rubricades pel grup que lidera al Congrés. La seva màxima ha estat intentar modificar i afegir un granet de sorra a les decisions dels executius espanyols des de la negociació i el pacte. Tanmateix, ser un home d'ordre i d'Estat és el que li pot passar factura en un escenari polític que s'erosiona i on molts dels protagonistes s'ensorren sota muntanyes de corrupció i amb una cartilla de serveis que no ha evitat que una de les pitjors crisis econòmiques afecti tres quartes parts de la ciutadania. I aquest polític no ha estat aliè a les crítiques i més després de la famosa fotografia esmorzant a la suite de l'hotel Palace el 2010.
Duran, però, està convençut que hi ha una part de la ciutadania que, en contraposició al procés, reclama un full de serveis com el seu i a aquesta última tasca es dedica ara com a candidat d'Unió al Congrés. En aquesta batalla l'acompanya el seu company i amic Josep Sánchez Llibre. “Ho hem d'intentar”, repeteix una i altra vegada la seva mà dreta sempre que li pregunten per la situació política i les perspectives poc falagueres que li auguren les enquestes. Amb tot, companys de partit consideren Duran i Lleida un “supervivent” que ha bregat amb forts contrincants com Miquel Roca i Artur Mas en disputes després de les quals l'ara candidat ha ressorgit com l'au fènix. Ara el veuen “en forma” per a aquesta campanya, s'ha carregat la motxilla a l'esquena i s'ha preparat físicament i mentalment per aconseguir salvaguardar el partit després del 20-D.
Casat amb l'advocada Marta Colls i pare de tres filles, el Pepito, com sempre li han dit a casa, passa les estones lliures que li deixa el tràfec per la política en estades a la platja, al seu xalet de Begur; a la muntanya, a l'apartament de Salardú, o al seu poble natal de la Franja on sempre reapareix el Duran més vital i alegre acompanyat dels amics que encara conserva des de la infància i amb els quals comparteix la seva afició pel ball i la música ja sigui a la bateria o entonant estrofes de garrotín, la rumba de Lleida.