Política

Sí, ministre

El dia que començava la campanya electoral, en una trobada informal amb els periodistes, el candidat del PP al Congrés per Barcelona, Jorge Fernández Díaz (Valladolid, 1950), va explicar que aquests dies hauria de compaginar la doble vida de candidat i ministre de l'Interior. Efectivament, l'agenda d'aquest gat vell de la política ha estat absolutament atapeïda. A diferència de fa quatre anys, quan ja va ser candidat popular però no era ministre, ara l'amenaça gihadista és més evident que mai a la Unió Europea. Així, per exemple, en el primer divendres de campanya va haver de fer un viatge llampec en l'avió Falcon –l'avió militar que utilitza per a viatges oficials– cap a una reunió cabdal a Brussel·les amb tots els ministres de l'Interior.

Tot l'aspecte i manera de parlar de Fernández Díaz tenen alguna cosa d'austeritat victoriana. El seu rigor i serietat en les formes podrien fer pensar en el decorat –potser només el decorat– de la sèrie britànica Sí, ministre. No obstant això, no sembla home donat a les bromes ni a la ironia lúdica. Quan el 1980 la BBC va estrenar Sí, ministre, Fernández Díaz, fill d'un tinent coronel de cavalleria de l'exèrcit de Franco, ja era en política. El 1978 havia entrat a militar a la UCD de Suárez i el 1982 va fer-se fraguista i d'Alianza Popular. La tirallonga de càrrecs –resumida– ocupa unes quantes ratlles: delegat del Ministeri de Treball a Barcelona (1978-1980); governador civil d'Astúries i de Barcelona (1980-1982); regidor a Barcelona en el mandat del 1983 i diputat al Parlament en les eleccions del 1984; diputat al Congrés des del 1989; secretari d'estat del 1996 al 2004 en diferents àrees, sempre seguint la petja de Mariano Rajoy, i, finalment, amb ell de president, ministre de l'Interior.

Si la primera ministra del Regne Unit durant els anys 80, Margaret Thatcher, havia dit que havia passat “moltes estones d'alegria” amb Sí, ministre, costa imaginar que l'actual ministre de l'Interior espanyol digués el mateix. No sembla del tipus de cintes que li despertin l'interès.

Cinc dies després de les eleccions, just el dia de Nadal, s'estrenarà en alguns cinemes de la resta de l'Estat la pel·lícula documental El colibrí, que aprofundeix en la seva fe religiosa. El 1991 el ministre candidat va veure la llum a Las Vegas i va començar un procés de “conversió” que el va portar, sis anys després, a fer-se membre de l'Opus Dei. Fernández Díaz fa gala del seu ultracatolicisme sempre que pot. En aquesta campanya, en una entrevista a La Vanguardia, va comentar que tenia un àngel de la guarda que es deia Marcelo i que l'ajudava, entre altres coses, a aparcar el cotxe. Com a ministre, va condecorar diverses verges per la seva “col·laboració” amb la Guàrdia Civil.

Però tornem a les tribulacions del ministre candidat. Diumenge passat, abans del míting central del PP català a Barcelona, quan va atendre els periodistes per donar els detalls del repatriament dels cossos dels dos policies espanyols morts a Kabul, va repetir un gest que li és característic: afeixugat, es va fregar els ulls com per aclarir allò que volia dir. Amb rictus impertorbable i una cadència constant en la parla, va explicar la gestió del govern espanyol sobre aquell atemptat. De fet, va ser qui va treure les castanyes del foc davant les primeres declaracions erràtiques sobre l'atac que havien fet el president Rajoy i el titular d'Exteriors, José Manuel García-Margallo.

El ministre encarna “el seny” dels populars contra “el desafiament independentista”, “els experiments” o “els retorns al passat”. Són termes que ha reiterat com un martelleig aquests dies, com també les cites de Vicens Vives o les analogies de l'independentisme i Podem amb el “caos” de la Grècia de Syriza o la Veneçuela de Maduro. El ministre és un home de fidelitat a Déu i a un partit al qual serveix en tot el que calgui.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.