Què passarà...

Va començar la campanya molt fort: “Si el PSOE no guanya les eleccions, per a mi serà un fracàs.” I tenint en compte la tendència que han anat marcant les enquestes, la seva sentència li pot acabar passant factura avui mateix a la nit. Tant és així que, encara que sigui en privat, alguns barons socialistes van prendre nota de l'afirmació, i en els darrers dies han anat enviant missatges subterranis a Ferraz avisant què li espera a Pedro Sánchez si realment el resultat és dramàtic. I ho serà si queden massa lluny del PP i massa a prop dels emergents. És a dir, si es constata que Rajoy ha guanyat clarament i, a sobre, Pablo Iglesias i Albert Rivera li trepitgen els talons o fins i tot l'avancen.

Malgrat la convicció que ha intentat transmetre cada vegada que ha donat per fet que el PSOE quedarà el primer, ni tan sols els seus se'l creuen. “Vostè perdrà aquestes eleccions. Però no passa res, és jove i d'aquesta se'n refarà”, alertava el líder popular al socialista durant el debat durant el qual –tot s'ha de dir– afegia que del que no es refarà és de la “mesquinesa” d'haver-los acusat de corrupte sense proves. Rajoy té raó quan assegura que a la primera ocasió és difícil arribar a La Moncloa; ell mateix ho va aconseguir en tercera convocatòria. Però en un partit com el PSOE, acostumat a viure amb el ganivets sobre la taula, Sánchez tindrà força complicat pactar una segona oportunitat amb els que gairebé des de l'endemà del seu nomenament com a secretari general s'havien aliat amb la federació andalusa per conspirar. Des de fa temps, Sevilla s'ha convertit en el confessionari dels desafectes a la seu estatal i si, com també pronostiquen els sondejos, el de Susana Díaz es converteix en l'únic territori on el PSOE guanya les eleccions, el futur de Sánchez quedarà en mans del que ella decideixi. Pel que pugui passar, el secretari general també ha anat enviant alguns encàrrecs als seus detractors: el militants el van triar, i els militants l'hauran de treure. No els ho posarà fàcil. Resistirà tant com li sigui possible al capdavant del partit. Això sí, també pot passar que avui a la nit soni la flauta i això voldria dir quedar-se molt a prop de Rajoy, confirmar-se com l'única alternativa de govern en el cas que el PP quedi orfe de socis. L'escenari més òptim –si bé sembla més que improbable– és poder forjar el “pacte de perdedors” que tant ha demonitzat el PP en aquesta campanya.

Si fa quatre anys a la vigília de les estatals el dubte de Mariano Rajoy era saber com de folgada seria la majoria absoluta, avui la incògnita és conèixer com d'ajustada serà la victòria. El candidat popular ha volgut passar per la campanya de resquitllada –fins al punt de repartir-se els cartells i els debats amb la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría– i quan més ha estat davant dels focus ha estat, precisament, en dos moments força desagradables: durant la bufetada dialèctica que Pedro Sánchez li va deixar anar en el cara a cara de dilluns passat acusant-lo d'indecent i durant el cop de puny que li va deixar anar un jove en un passeig per Pontevedra. Unes visites a peu de carrer dissenyades pels seus assessors per compensar un aïllament social i mediàtic que ha durat gairebé tota la legislatura.

Rajoy ha estat el president espanyol dels grans interrogants. Les seves cites més recordades són, precisament, les més buides: “Un got és un got i un plat és un plat”; “els catalans fan coses”, “Espanya és un gran país, i té espanyols”... Però la que resumeix la trajectòria al capdavant de La Moncloa i del PP és la que “a vegades la millor decisió és no prendre cap decisió. I això és també una decisió”. Sigui quin sigui el veredicte del 20-D, de manera urgent o amb una mica més de marge, a Rajoy li tocarà buscar un substitut perquè tothom dóna per fet que aquest serà el seu darrer mandat. L'últim any i mig, Rajoy s'ha mantingut impassible davant uns resultats electorals adversos. Ni s'ha immutat quan li exigien canvis al govern i al partit per agafar embranzida. Prietas las filas ha estat el seu lema. Però quan s'acabi l'escrutini i se n'adoni que dependrà d'Albert Rivera, el PP pot prendre dos camins: o combatre'l amb les mateixes armes: sacsejant de dalt a baix el partit per buscar líders amb la mateixa imatge fresca que ofereix el de Ciutadans o deixar, com ha fet sovint, que la situació es podreixi arriscant-se, però, que David venci Goliat; que el partit taronja desplaci el PP com a referent de la dreta espanyola. Si bé el 2016 se li presenta complicat perquè Rajoy haurà d'aprendre a pactar des del govern, al mateix temps que haurà de decidir quan obre el debat intern per començar a entonar l'hora dels adéus.