Els partits davant les urnes / El que s'hi juguen
Aquestes són les quartes eleccions de Josep Antoni Duran i Lleida al capdavant d'una llista electoral al Congrés dels Diputats, però, de fet, són les primeres que es presenta amb les sigles d'Unió. I com tota primera vegada, també són les més difícils. El partit aspira a obtenir representació a Madrid, un objectiu prou ambiciós després de l'ensulsiada que va rebre en les catalanes del setembre, quan es va quedar fora del Parlament. Llavors, 103.000 vots no van ser suficients per obtenir escó a causa, principalment, de l'alta participació que es va registrar el 27-S. Unió s'aferra ara a aquest nombre d'electors per tenir veu i continuar amb vida a les institucions públiques, la qual cosa li permetria tornar a presentar batalla en unes eleccions catalanes que podrien estar al tombant si l'acord entre Junts pel Sí i la CUP no arriba a bon port i no poden fer govern.
Si aconseguís representació –els més optimistes parlen de tres diputats, malgrat que les enquestes no li'n donen cap–, caldrà veure si podrà influir en alguna decisió del futur govern espanyol. Duran ja s'ha ofert per pactar govern amb el PP a canvi d'una bona oferta per a Catalunya en matèria de finançament, educació, cultura i llengua. Caldrà veure, per tant, com queda la resta de grups i si els càlculs més optimistes permeten que Duran esdevingui un diputat a conquistar.
En cas que Unió no aconsegueixi representació, el més probable és que es repeteixi l'escenari del setembre en què Duran va posar el seu càrrec a disposició del consell nacional. El nombre de vots acabarà per determinar una decisió com aquesta, però el cert és que si el partit es queda reclòs als ajuntaments, es pronostica un futur bastant més ombrívol a la formació que no pas al seu líder. Cal tenir en compte que tot i que Duran va presentar la seva dimissió, pocs dies més tard el partit va acceptar que encapçalés la llista a Madrid i li va permetre mantenir un peu a la política.
Els resultats que obtingui En Comú Podem suposaran la validació o no d'un model electoral. Poden servir per confirmar que l'aposta que van fer Podem, Equo, ICV-EUiA i un pinyol d'independents a l'hora de configurar Barcelona En Comú amb Ada Colau al capdavant per les municipals ha donat fruits i que els mals resultats obtinguts amb la mateixa fórmula per les eleccions catalanes amb Catalunya Sí que es Pot va ser només una ensopegada. O a la inversa: que els resultats del maig van ser només flor d'un dia. De tota manera, les enquestes indiquen una tendència cap a la primera opció i que En Comú té opcions de competir directament amb ERC per a la primera plaça. Almenys a Catalunya. I és que el fet que sigui l'única formació que a nivell estatal es presenta amb el dret a decidir i que la CUP no concorri a les eleccions ha donat aire a la candidatura encapçalada per Xavier Domènech. Respecte a la campanya catalana, la llista ha après dels errors. Per exemple, la sobresaturació de Pablo Iglesias que va haver-hi llavor, amb una presència constant s'ha limitat a tres visites i a unes quantes visites estel·lars d'altres càrrecs. També s'ha potenciat la presència de Colau però, en canvi, el president del grup parlamentari, Lluís Rabell, n'ha estat totalment absent. La llista ha partit de la base que poden guanyar amb un programa fet des de Catalunya i amb un candidat que, si bé no és massa conegut, representa un canvi respecte a la política tradicional. Un dels grans problemes, però, a què s'ha d'enfrontar és el constant canvi de la marca: tres noms per a tres eleccions. Amb la regeneració política, la lluita contra les desigualtats socials i el dret a decidir com a potes del programa, una de les principals dificultats a les quals haurà de fer front és, justament, la de la consulta a Catalunya. Els d'Iglesias difícilment poden aspirar a tenir una majoria a Madrid i cap dels altres tres principals partits –el PP, el PSOE i C'S– estan disposats a avalar el referèndum.
Carme Chacón repeteix de candidata del PSC a les eleccions estatals com una darrera oportunitat per tornar a primera línia de la política espanyola. No ho tindrà fàcil perquè, com en les catalanes, els socialistes estan condemnats a patir la major tensió del doble debat nacional i social. En tots dos ocupen el centre i totes les enquestes diuen que guanyaran els extrems. En el debat nacional, davant la pronosticada ensorrada del PP, Ciutadans s'ha convertit a Catalunya en el vot útil espanyolista, mentre que ERC estira pel costat catalanista –no es pot oblidar que fa quatre anys, el PSC afrontava les estatals sense escissions i que són aquestes les primeres eleccions espanyoles després de la marxa del partit del gros del sector catalanista. Però per aquí, Iceta encara se'n va sortir en el 27-S.
Molt més difícil ho tindrà Chacón pel costat social perquè ja està clar que Podem arriba molt millor a la gran final d'avui per a la qual va néixer que no pas a l'entrenament del 27-S. Avui, a Catalunya, tots els pronòstics apunten que el vot útil d'esquerres que sempre s'ha mobilitzat a les espanyoles es decanta per En Comú Podem. I, atenció, perquè quan es tracta de fer fora el PP aquest vot útil és una piconadora. Davant les enquestes que pronostiquen la victòria per a En Comú Podem o ERC i uns Ciutadans que faran el seu paper, el PSC podria caure a quarta o cinquena força. El pitjor escenari per a Chacón, que no podria fer valer davant la plana major del PSOE la històrica saca de vots que convertien Catalunya en el graner del partit junt amb Andalusia. Amb tot, si l'aritmètica d'Espanya i els pactes postelectorals permeten al PSOE arribar a La Moncloa, és previsible que Chacón torni al govern per la seva experiència ministerial.
Si Podem envesteix el PSOE a Espanya i el deixa en tercera posició, Sánchez tindrà difícil mantenir el lideratge i Chacón és una aliada de l'andalusa Susanna Díaz, l'única que sembla clar que avui guanya
