Puigde... què?
Quan a primera hora de la tarda va començar a circular el nom de Carles Puigdemont com a candidat a la presidència de la Generalitat, per les xarxes socials van sorgir les primeres conyes de com s'ho farien per les Espanyes per pronunciar correctament el seu nom, si ja s'embarbussen amb l'Àrtur del president Mas. Ho tindran complicat, però el futur president els ho explicarà per activa i per passiva, en català, castellà, francès o anglès. Per a molts, i ahir els mitjans n'anaven plens, en Puigdi, com se'l coneix en els ambients periodístics, és el que en diuen un representant de la nova política. S'equivoquen, però, els que es pensin que és un nouvingut a la política només perquè ells no el coneixen. Carles Puigdemont és un independentista de primera hora, de quan no n'hi havia gaires ni a Convergència ni al país. També és un home de CDC, fundador de la JNC a Girona. I un periodista i comunicador. Amb estudis de filologia catalana i d'humanitats, ha fet postgraus de gestió de periodisme electrònic. Com a periodista va començar ben aviat, de molt jove, a Punt Diari i El Punt, on va ser des de començaments dels anys 80 corresponsal a Amer, corrector, redactor, cap de secció, cap d'àrea i redactor en cap. Després, l'esperit emprenedor que sempre l'ha caracteritzat i que de ben petit el duia a voler ser astronauta, el va portar a voltar per Europa, primer per fer una sèrie de reportatges, el 1993, que va publicar a Presència. L'any següent va publicar el llibre Cata... què? (La Campana) sobre com ens veien els nostres veïns i també diversos assaigs sobre comunicació
i noves tecnologies.
No ha arribat a astronauta, però ha navegat pel món de les noves tecnologies i de les xarxes socials, de les quals va ser un avançat i n'és un activista. Va tenir Iphone abans que Apple el comencés a vendre a Europa, i va ser un dels primers usuaris de Twitter, el 2007 amb el seu @KRLS, que ahir va pujar espectacularment de seguidors, fins arribar gairebé als 51.000 i que gestiona personalment, tot i que no es considera un piulador compulsiu. Als anys 90 ja parlava de les “autopistes de la informació” i quan va veure les maquetes de LA Times i del Tribune de Chicago de la mà de Vicent Partal, va veure que el format de les comunicacions canviaria per sempre més. Pocs se l'escoltaven i ell sempre es va queixar del que va definir com “una crosta conservadora a la professió que es resistia al canvi”. Fidel a les seves idees i al seu esperit emprenedor, el 1999 va crear l'Agència Catalana de Notícies. Va ser una revolució. Els periodistes treballaven amb portàtil des del terreny, era una agència multimèdia i no només de flaixos informatius, i la seu era a Girona. L'agència és ben viva, però ell va saltar des de la seva direcció a la de la Casa de Cultura de Girona (2002-2004) que va deixar per crear Catalonia Today, un diari gratuït en llengua anglesa, ara mensual i amb emissió diària a El Punt Avui TV, que dirigeix Marcela Topor, la seva dona.
És un ciutadà i polític 2.0. D'ell s'ha dit que és home de grans projectes, d'arrencades de cavall i aturades de burro. Ell sempre ha trobat en això una virtut i no un defecte, i de fet tots els projectes als quals ha dedicat la seva vida estan ben vius. Potser mai no va pensar que seria president de la Generalitat, però és un polític de raça. Diputat al Parlament per CiU des del 2006, un any després es va proposar desbancar el PSC de l'alcaldia de Girona que ocupava des del 1979. No ho va aconseguir a la primera i després de quatre anys d'oposició a l'alcaldessa Anna Pagans i el seu tripartit, ho va aconseguir a la segona. És alcalde des del 2011. Els dos mandats ha governat en minoria, però ha aconseguit sempre tirar endavant els seus projectes, pactant a dreta i esquerra. Va dir que només seria vuit anys alcalde i que no deixaria l'alcaldia, però, és clar, no imaginava veure's a la presidència de la Generalitat, cosa que farà que hagi de deixar el despatx de la plaça del Vi. Ha treballat per potenciar Girona com a capital al món i una de les seves obsessions ha estat que la ciutat havia d'estar de moda. Ha potenciat Temps de Flors, el Girona 10 i l'ha obert a rodatges com el de Joc de trons, sense descuidar el patrimoni jueu, el Barri Vell i el desig que sigui patrimoni de la humanitat. De fet, el seu discurs ha estat que Girona no ha de ser una ciutat provincialitzada, sinó una capital nacional, una capital cultural, jugant al costat de Barcelona un rol rellevant. Ell ho defineix dient que vol que Girona jugui a primera divisió i no només a la lliga de futbol. Potser per això quan Ada Colau va retirar la confiança que Xavier Trias havia donat a la sessió que havia de fer el Parlament Cultural Europeu a Barcelona la va portar a Girona.
Al marge de la política local i del fet que és diputat al Parlament des del 2006, Carles Puigdemont ha estat membre actiu de l'AMI, l'Associació de Municipis per la Independència, fent costat primer a Vila d'Abadal i després assumint-ne la presidència. Era independentista a finals del anys 70 i ho ha estat com a càrrec electe. I això li ha causat problemes. Denunciat per l'Estat per haver posat trens al servei dels ciutadans per anar a la Diada del 2012, també ha estat investigat per la Fiscalia de l'Audiencia Nacional per haver aprovat l'Ajuntament de Girona una declaració de suport a la del Parlament de Catalunya. I tot i mantenir llaços de comunicació amb totes les forces polítiques, la CUP també l'ha denunciat pels seus assessors.
Carles Puigdemont és, sobretot, un comunicador. Potser ha deixat momentàniament el periodisme per la política, però no pas la comunicació. De fet, de política n'ha fet sempre. Ell s'ha definit sempre com un fusterià. La política la fas o te la fan, i ell ha fet política perquè se sent compromès amb la societat. “Vull transmetre sempre el meu compromís amb el periodisme, als meus fills, a la societat i al país”, deia el maig del 2011. Ara, per aquest compromís, ha acceptat una feina feixuga i a la qual es va resistir en el primer moment, quan el seu nom va sorgir per presidir la Generalitat. Col·laborador actiu del president Mas, va tenir un paper destacat en convèncer Lluís Llach perquè acceptés anar de número u a la llista de Junts pel Sí, i ara el músic empordanès és un dels seus principals valedors... Si tot va com estava previst, un amerenc serà president de la Generalitat. No serà el primer, sinó el quart. Abans d'ell ho van estar tres abats del monestir del seu poble natal: Francesc de Giginta (1566-1568), Miquel d'Alertorn i de Salbà (1635-1637) i Andreu Pont d'Assejà (1647-1649). Carles Puigdemont i Casamajó serà el 130è president de la Generalitat. En Puigdi passarà a ser molt honorable president, el segon gironí des de la República, després del ganxó Josep Irla.