Absolutisme de família

Felip V, duc d'Anjou, neix al Palau de Versalles el 19 de desembre del 1683. Qui esdevindrà el primer Borbó que ocupa el tron del Regne d'Espanya prové de la dinastia nobiliària francesa que regnarà al país gal entre els segles XVI i XIX: la casa de Borbó. Nét de Lluís XIV, rei de França, comparteix amb ell una concepció absolutista de l'estat, on el monarca concentra tot el poder i actua sense haver de retre comptes a ningú.

La monarquia espanyola l'hereta en virtut de l'establert en el testament de Carles II, l'últim Habsburg hispànic, que mor sense deixar descendència. Amb només 17 anys és proclamat rei d'Espanya a Versalles, el novembre del 1700. El seu temperament es forja precisament entre els murs del palau francès, on és educat en un ambient estricte i sense l'escalfor de la seva mare, Maria Anna de Baviera, que mor quan el futur monarca tot just tenia 7 anys.

Només un any després de la presa de possessió, i a instàncies del seu avi, el rei Lluís XIV, es casa amb Maria Lluïsa de Savoia, a qui coneix el mateix dia de la boda; fins aleshores només n'havia vist retrats. És, com tots els de l'època, un matrimoni de conveniència pactat entre famílies, en aquest cas entre Lluís XIV i els ducs de Savoia.

Els cronistes defineixen el duc d'Anjou com una persona fervorosament religiosa, fet que s'atribueix al seu preceptor, François Fénelon, sacerdot, teòleg, escriptor i poeta catòlic, encarregat també de l'educació del duc de Borgonya. Val a dir que la seva vida quedarà marcada per certs trastorns psicològics de caràcter maniacodepressiu, que s'agreugen el febrer del 1714 quan mor Maria Lluïsa de Savoia a conseqüència de la tisi.

El regnat de Felip V, sobretot al principi, està fortament influenciat, si no tutelat, per Lluís XIV, que aspira a ocupar una posició de preeminència a Europa gràcies al control dels dos països. A més a més, el fet que Espanya sigui en certa manera una extensió dels dominis del regent francès proporciona a la corona gal·la l'accés als mercats de les colònies americanes. Aquest lligam tan estret entre els dos estats es farà encara més evident quan Lluís XIV convalida els drets successoris de Felip V al tron de França el 1701. És de fet aquesta jugada el que propicia la creació d'una Gran Aliança europea capitanejada per Anglaterra per aturar el que es visualitza com ambicions expansionistes de França, cosa que porta aquesta coalició a reconèixer com a legítim successor de Carles II l'arxiduc Carles d'Àustria, a qui el 1703 es corona rei d'Espanya amb el nom de Carles III. La Corona d'Aragó es pronunciarà a favor de l'arxiduc Carles, mentre que la de Castella farà costat al Borbó. Així s'inicia la guerra de Successió, que acaba amb la derrota dels austriacistes.