El País Valencià perd, per decret, la identitat pròpia

El decret de Nova Planta català té tres antecedents que afecten els territoris del que fins aleshores s'identificava amb la Corona d'Aragó. El primer territori a caure va ser el País Valencià. El 25 d'abril del 1707 les tropes austriacistes perden la batalla d'Almansa. És l'inici de la fi. No en va es diu que “Tots els mals vénen d'Almansa” o, com diuen en valencià, “Quan el mal ve d'Almansa a tots alcança”.

L'estiu del mateix 1707 entra en vigor el decret de Nova Planta del Regne de València, que elimina de soca-rel els Furs de València, el dret territorial valencià que Jaume I el Conqueridor jura davant les Corts Valencianes (reunides per primer cop) el 1261. Els Furs van estar vigents més de quatre segles i Jaume I va establir l'obligació que tots els seus successors també els havien de signar en un termini màxim d'un mes després del seu accés al tron.

L'objectiu del decret de Nova Planta valencià és la total extinció de la seva identitat pròpia. No es tractava d'una política improvisada, sinó que es remunta seixanta anys enrere, quan el comte duc d'Olivares aconsella al rei Felip IV: “Tenga V.M, por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. en ser rey de Portugal, Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla.”

Felip V s'aplica a fer realitat aquest vell consell i ho fa, en primer lloc, sobre el Regne de València i també sobre Aragó, que el mateix 1707 cau en mans felipistes, però que fins al 1711 no estarà sotmès a un decret de Nova Planta. El primer que fa el Consell del Gabinet, el consell privat del rei, és promoure la publicació d'un decret, amb data del 29 de juny del 1707, que deixa valencians i aragonesos “sin ninguna esperanza de perdón”. En aquest decret el monarca deixa molt clar que la legitimitat per abolir la legislació preexistent és “el justo derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión”. O sigui que sobre aquests territoris, com passa a Catalunya, allò que encara és vigent avui, atès que els decrets no s'han abolit, és l'aplicació d'unes lleis d'arrel castellana imposades per dret de conquesta.

El País Valencià i Aragó perden els seus respectius furs, privilegis, pràctiques i costums anteriors a la conquesta borbònica. El decret permet –de fet incentiva– als castellans ocupar càrrecs als regnes conquerits, per bé que també permet a valencians i aragonesos participar en la vida pública i institucional de Castella, cosa que a la pràctica no es produeix; i així ha estat durant tres segles.

Desposseïts de les lleis, el pas següent és desmuntar les institucions. En el cas valencià: la Generalitat, les Corts, els Furs, l'Audiència –que és la que administra la justícia–... El procés d'assimilació es completa amb la total suplantació de les estructures valencianes, fins i tot en la vida civil, per d'altres de castellanes, i en la castellanització de la vida pública, que en el cas valencià va arrelar prou fins a reduir el català a llengua minoritària. Com explica l'historiador Jaume Sobrequés en el llibre Una Nova Planta contra Catalunya, “el Regne de València va ser anorreat de la manera més dura possible, en perdre la identitat diferenciada i ser tractat com si no hagués tingut mai una personalitat pròpia, com un mer territori espanyol sense cap referència en el passat”.