Adéu a una de les artífexs del procés
Muriel Casals va morir ahir a la matinada com a conseqüència de les greus ferides que es va fer en ser atropellada per una bicicleta el 30 de gener passat
Líder de les mobilitzacions des del 2010, destacava pel seu to ferm però alhora conciliador
Una estelada lluïa ahir com cada dia, si bé aquest cop a mitja asta i amb un crespó negre, al balcó de la seu central d'Òmnium Cultural a Barcelona, just al costat del despatx de la presidència, que fins al juliol passat, i durant cinc anys, havia ocupat Muriel Casals de la mateixa manera que onejava la bandera: amb tanta discreció com fermesa. I és que la diputada de Junts pel Sí, de 70 anys, va morir ahir poc després de la una de la matinada, segons un comunicat que el grup parlamentari va fer públic a les set del matí, però l'ideal de país que ella va contribuir a eixamplar, la independència de Catalunya, continua avui tan o més viu que mai. “Sabrem completar el somni que tanta gent com la Muriel ha ajudat a fer lluminós i possible”, encoratjava, des del dol, el president Carles Puigdemont en una declaració institucional al migdia per expressar les condolences de la Generalitat.
Casals no ha pogut sobreviure a les greus ferides que es va fer el 30 de gener, quan va ser atropellada per un ciclista a la cruïlla entre els carrers Comte d'Urgell i Provença de la capital. Es va donar un fort cop al cap en caure que li ha acabat costant la vida, malgrat els esforços en les dues setmanes següents de l'equip mèdic de l'hospital Clínic, on va estar ingressada a la unitat de cures intensives. La família i amics més propers, que han demanat que es respecti la seva intimitat en aquests moments durs, li dedicaran avui un funeral íntim, i en els propers dies ja s'anunciarà un acte més multitudinari, possiblement al Parlament, per acomiadar la que ha estat una de les grans artífexs del creixement del sobiranisme en els últims anys. “Reunia totes les virtuts del procés, i cap de les seves misèries”, resumia ahir a Catalunya Ràdio l'expresident Artur Mas, que té clar que, després d'haver conegut molta gent en l'àmbit independentista, ella “era la millor de tots nosaltres”.
Des del moment en què es va fer oficial la mort, i fins i tot abans –arran de les informacions confoses de dissabte a la nit que ja assenyalaven el fatal desenllaç–, una allau de mostres de consternació va omplir les xarxes socials. També a les portes del Parlament hi va haver al llarg del dia un degoteig continu de rams de flors i missatges de record, mentre arribaven comunicats de dol des de multitud d'ajuntaments i entitats, des de l'àmbit cultural i acadèmic, però també des dels sindicats i òbviament els grups polítics. De tot arreu –inclosos els partits unionistes, que la tenien als antípodes ideològics–, perquè, tal com recordava tothom, Casals era una dona afable i conciliadora, i es feia estimar i respectar.
Per això l'havien triat, el 28 de gener, per a un paper clau: la presidència de la comissió d'estudi sobre el procés constituent al Parlament, contra la qual el govern espanyol ja va anunciar un recurs l'endemà mateix. En l'última entrevista que RAC1 li va fer, el matí de l'accident, Casals ja va deixar clar que ho veia “inaudit” en democràcia, i es mostrava decidida a continuar la feina, i hi convidava tots els grups, digués el que digués el TC. “Ens fereixen a nosaltres, però estan ferint el bon funcionament de la democràcia espanyola”, cloïa.
La comissió no s'ha tornat a reunir, i de moment ha quedat òrfena de lideratge, però sí que ha transcendit que en el seu lloc de diputada entrarà la següent en la llista de Junts pel Sí,
la número 36 per Barcelona, Adriana Delgado, expresidenta del Consell Comarcal del Bages i regidora d'ERC a l'Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet.
Líder del sobiranisme
Nascuda a la ciutat d'Avinyó el 6 d'abril del 1945, de pare exiliat i mare francesa, Muriel Casals i Couturier va créixer a Sabadell. Economista de formació i professora emèrita del departament d'economia i història econòmica de la UAB, d'on va ser vicerectora entre el 2002 i el 2005, va fer estades en diverses universitats britàniques i dominava diversos idiomes. En aquest camp, Casals va destacar per estudis sobre la indústria tèxtil i, més recentment, per articles sobre la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent, sobre la integració del país a la Unió Europea i sobre l'economia social, un altre vessant, la preocupació pels sectors més marginals, poc conegut però bàsic en la seva trajectòria.
Abans de començar a exercir la tasca docent,
de fet, Casals havia militat primer al PSUC i després a ICV. A més, entre el 1983 i el 1988 va ser membre del consell d'administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, i després va tenir una presència activa en entitats de la societat civil com l'Ateneu Barcelonès i el Consell Català del Moviment Europeu.
En tot cas, Casals havia destacat especialment en els últims anys com una de les principals impulsores del procés sobiranista en condició de presidenta d'Òmnium, càrrec que va exercir del març del 2010, quan hi va entrar en substitució de Jordi Porta, al juliol del 2015, quan va plegar per anar a la llista de Junts pel Sí, que l'entitat va coimpulsar. Durant la seva etapa, l'entitat va fer una clara aposta pel dret a decidir primer i per la independència després. Així, tot just quatre mesos després d'accedir al càrrec, el 10 de juliol, dies després de la sentència del TC que anul·lava una part important de l'Estatut que el poble català havia ratificat
el 2006 en referèndum, l'entitat va organitzar una gran manifestació a Barcelona amb el lema Som una nació. Nosaltres decidim.
Seria tot just la primera d'una llarga sèrie de mobilitzacions que, sense abandonar la tasca de promoció de la cultura i la llengua, tindrien lloc en els anys següents, com el Concert per la Llibertat, que l'entitat va celebrar el juny del 2013 en un Camp Nou ple de gom a gom, i la jornada castellera simultània celebrada en vuit ciutats europees el juny del 2014. Les mobilitzacions més espectaculars, això sí, van arribar en estreta col·laboració amb l'Assemblea Nacional Catalana, creada el març del 2012, amb la qual coorganitzaria les històriques manifestacions de les últimes quatre Diades i impulsaria campanyes pedagògiques sobre la necessitat de tenir un estat propi com Ara és l'Hora.