LA Crònica
Pablo és Celestina i Calisto
En el seu primer discurs de no investidura, el socialista Pedro Sánchez va fer un anunci solemne. “Garantirem el compliment del pla Concilia 2005 i de la resolució del 2012 de la secretaria d'estat d'administracions públiques que assenyala que la jornada laboral ha d'acabar a les sis de la tarda”. A les 18.30 hores d'un divendres, Sánchez va començar a incomplir els horaris del seu pacte amb Ciutadans i va saltar de nou al terreny de joc del Congrés, 48 hores després de la primera derrota, per homenatjar la llegendària moral de l'Alcoià i jugar un partit que ell ja sabia d'entrada que acabaria amb un marcador en contra escandalós de 130 a 219. Conscient del repte del segon intent, Sánchez va tenir un lapsus que hauria delectat Freud: quan volia dir “la meva candidatura” se li va escapar “la meva càndida...” Però aviat va restablir la dicció desitjada i va fer un anunci que va agitar el Congrés: “Amb el seu vot poden contribuir a reduir la taxa d'atur a la meitat en quatre anys (...) Amb un sol vot poden canviar Espanya de la nit al dia. Votin sí al canvi.”
Ni la proesa de prometre que rebaixarà la desocupació al 10% –el valor històric més baix data del 2007 i era del 8,3%–, però, va estovar les voluntats i els líders que no eren Albert Rivera es van veure obligats a dir una obvietat. “Senyor Sánchez, votaré no a la seva candidatura. Ah, que no ho sabia? He fet bé recordant-li-ho, doncs”, ironitzava Rajoy. El president en funcions va denunciar que el pacte PSOE-C's és “un programa no nat” que Sánchez i Rivera agafen com els convé i ho va fer amb rima i reescrivint la cèlebre llei de Don Ramon de Campoamor: “En este mundo traidor, nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que cada socio lo mira”.
Després d'un primer viatge històric fins a Don Ramón de Campoamor, el torn va ser per a Pablo Iglesias i el líder de Podem va convidar els diputats a viure la sessió com la Tragicomedia de Calisto y Melibea, un viatge a les pàgines de Fernando de Rojas en què ell es va reservar dos papers: Celestina i Calisto. “Dimecres va succeir una cosa pertorbadora en aquesta cambra i jo vaig trigar a adonar-me'n: el portaveu d'En Comú Podem i un servidor ens vam fer un petó als llavis”, va dir escollint Xavier Domènech com a primera Melibea de la sessió. “La imatge quedarà per al record, com també quedarà per al record la mirada inquieta de Luis De Guindos...”, va afegir provocant la rialla de l'al·ludit De Guindos.
El que hi havia en joc ahir era una investidura d'un president espanyol, però a Iglesias el que més el neguitejava era la crònica rosa i es va erigir en Celestina dels que no gosen fer el pas i fins i tot va oferir el seu despatx com a niu d'amor. “Em preocupa que el dijous, en un programa de La Setxa, vaig assistir amb estupor al fet que la diputada del PP Andrea Levy perd el seny per un diputat de Podem, Miguel Vila. No està entre les meves funcions com a president del grup parlamentari controlar la virtut dels meus diputats, sinó garantir la seva felicitat. Així que si es volen conèixer, poso a disposició seva el meu despatx”, va oferir Iglesias vestit d'alcavota.
Després de jugar a usurpar la clientela de companyies de cites que viuen d'emparellar els solters exigents, Iglesias es va vestir de nou de Calisto i va desvelar a la cambra que la Melibea a qui ell vol petonejar de debò és Sánchez. “Flueix l'amor i la passió a la política espanyola. Pedro... Només quedem tu i jo...”, es va declarar Iglesias mirant-lo als ulls amb tendresa i regalant-li pauses que convidaven a sospirar. La mirada de Sánchez, però, va ser cruel com si Iglesias fos per a ell l'últim solter que abandona la discoteca al final d'una mala nit. El líder de Podem es va mostrar immune al desdeny i va oferir-li compartir “un govern a la valenciana”.
El llistó de la tragicomèdia de les esquerres estava tan alt que el líder de Ciutadans, bregat en vius diàlegs de tertúlies televisives, va tenir por de no estar a l'alçada. “No sé si som tan graciosos o tan amorosos... Però parlaré del que importa”, es va disculpar Rivera abans d'entrar al joc de la ironia. “El que proposa no és un govern a la valenciana, no, és un govern de traca!”, va etzibar Rivera sense sospitar que ofenia Joan Baldoví (Compromís). “La traca és molt seriosa i dóna molts llocs de treball, prengui-s'ho seriosament!”, el va censurar Baldoví.
Després que el primer dia el republicà Joan Tardà li etzibés amb cruesa que “a pesar de ser tan jove és vostè molt antic, senyor Sánchez”, el líder del PSOE va acollir amb alleugeriment que pugés a la tribuna d'oradors el debutant Gabriel Rufián com a portaveu d'ERC. Rufián, però, va protagonitzar un debut sonat de la mà de les seves cadencioses pauses. “Creure que Rivera és Churchill i no Donald Trump es cura a Catalunya”, va dir a Sánchez. “Es cura a Catalunya, veient com Ciutadans marxa del Parlament per no condemnar el franquisme”, va continuar el portaveu adjunt d'ERC sense que el cor de rumors creixents alterés gens ni mica les seves rítmiques pauses. “És la nova dreta cool, 2.0., l'Hacendado del PP”, afegia Rufián abans d'aturar-se de nou en el candidat socialista. “Jo sóc nét i fill d'andalusos arribats fa 55 anys a Catalunya des de Jaén i Granada, sóc el que vostès anomenen un charnego i sóc independentista. Heus aquí la nostra victòria i la seva derrota”, va dir.
Al final del temps reglamentari, Sánchez només va anotar un gol més –el vot de Coalició Canària– i el marcador final va ser de 131 a 219. “Sento en l'ànima que avui Espanya no tingui govern pel bloqueig de Podem i el PP”, lamentava Sánchez. El que no va voler dir és si el dolor era major perquè la seva no investidura va arribar a les nou del vespre quan ell havia promès que la jornada laboral acabaria a les sis de la tarda.
