“He vist moltes Esquerres, però m'identifico amb la d'ara”

No. Més aviat va ser moguda. He viscut dues guerres, la d'Espanya i la de França. O sigui que déu n'hi do...

Havíem anat a passar l'estiu allà i, davant les dificultats de subministraments que hi havia, ens hi vam quedar a viure. Jo em vaig dedicar a fer de pescador perquè els mariners eren gent jove que van mobilitzar per la guerra. El peix que obteníem ens servia per aconseguir altres aliments.

Sí, un dia que anàvem a pescar en barca tot d'un plegat veiem passar un vaixell carregat de gent que anaven a les brigades internacionals de Barcelona. I, poca estona després, surt un avió de dalt dels núvols. Ens devia prendre per mariners del vaixell i ens va clavar una ràfega de metralladora. Jo, innocent de mi, deia: “Quins rajos surten!”, perquè pujaven un metre i mig de l'aigua. Per sort, l'avió va fer una sola passada i va fallar bastant, perquè era a cinquanta metres de nosaltres i no ens va tocar.

Jo sóc del mes de setembre i van mobilitzar la primera part de la meva quinta, la del 1942. De fet, ja tenia el plat i l'equipament de soldat comprat. Si hagués durat una mica més la guerra, hi hauria anat.

Ho vam fer, més que res, perquè el meu pare no podia sofrir en Franco, no perquè ens pogués fer res. El pare no militava en cap partit i estava retirat a casa fent escultura i dirigint el museu de Tossa i, tot i que simpatitzava amb Acció Catalana, no s'havia significat políticament. La mare es cuidava d'una colònia del Socors Roig Internacional amb nens aragonesos. Això també ens anava bé per menjar, perquè aquestes entitats tenien aliments i nosaltres no.

Vam anar amb la colònia. Vam omplir un camió d'uns trenta nanos i vam travessar la frontera. El dia de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener, ja érem a Perpinyà.

Els primers mesos no vam tenir problemes per menjar, però més endavant els alemanys s'emportaven tots els productes. I llavors, per sofrir restriccions en un país foraster que també tenia un govern autoritari, vam tornar. Al meu pare el van posar dos mesos a la Model perquè feien la depuració. Allà va contraure una malaltia nerviosa que se'n va fer l'estella al cap d'uns anys. Jo vaig estar un any presentant-me cada setmana a la comissaria.

Vaig venir a dirigir una fàbrica. No hi havia estat mai i vaig quedar encantat de la vida d'Olot. Ja havia estat en una fàbrica a Pamplona i Barcelona, però em vaig enamorar d'Olot.

M'agrada implicar-me. Més que res, per fer catalanitat. En el club de bàsquet, per exemple, m'hi vaig implicar perquè feien els cartells en castellà. Ho vaig canviar. Va venir el delegat d'Educación y Descanso i em va dir: “Això no ho pots fer!” Però ho vam tirar endavant. A més a més, m'agradava l'esport. Havia participat en l'equip de futbol i també jugava a bàsquet. Trobo que és una manera molt especial de formar la gent.

Amb molt d'orgull. Els primers dies hi havia un guàrdia civil camuflat que assistia a les classes.

[Riu] No, va estar un parell de setmanes allà i després se'n va cansar.

Hi havia un company de l'institut escola que es deia Feliu Riera. Ell era d'ERC i un dia em va oferir fer-me d'aquest partit. L'actitud d'en Barrera m'agradava molt.

Primer vaig entrar a l'Ajuntament d'Olot amb el doctor Danés. Després vaig poder constituir el Parlament de Catalunya recuperat, i puc afirmar que no hi haurà cap joia més intensa en la meva vida que aquell moment. Ens vam posar a cantar Els segadors. Va ser un moment que recordaré tota la vida.

Segurament, de la ponència de la llei de normalització lingüística. No m'he de penjar medalles, però jo vaig fer d'intermediari entre els socialistes i els convergents. Jo vaig defensar les escoles que practicaven la immersió, i en Pujol, que era un home molt pragmàtic, hi va accedir. Va ser a causa de la nostra rotunditat que es va produir el canvi. Va passar el mateix en el tema de la llengua en les institucions públiques, en què vam instituir que els ajuntaments i la Generalitat actuessin en català.

Sí, seria impossible.

Sí. Alguns partits han trencat el consens i han esdevingut molt més bel·ligerants que no ho eren abans.

El tema més important fou el de l'ensenyament. L'escola catalana ha servit perquè avui tota la gent conegui el català. S'hi expressaran o no, però hi ha poca gent que no l'entengui. Tot i això, en algun cas com ara el de la justícia, l'avenç ha estat molt minso. Encara avui, si el jutge et parla en castellà, t'hi dirigiràs en aquesta llengua.

Hi havia una causa soterrada. Nosaltres fèiem nosa als socialistes i als convergents i ells procuraven introduir-hi tots els submarins que podien. Mireu què ha fet la gent després: l'Àngel Colom, per exemple, ara està a Convergència.

Jo vaig ser molt amic d'en Barrera, però el trobava excessivament autoritari. Sempre volia fer passar les seves teories i era un home molt científic, però no tolerava que els altres dissentissin i hi havia moltes topades per això. La successió d'en Barrera també va provocar moltes picabaralles i pressions tant dels convergents com dels socialistes, més dels primers. Recordo que una vegada vaig assistir a una reunió en la qual un dirigent de CDC que em va dir: “Vosaltres no sou tan diferents de nosaltres. Per què no fem un sol partit?” Aquesta era la idea que es perseguia des de Convergència.

Era un tema de persones. Ell i els seus acòlits s'apoderaven del partit i no vam voler acceptar-ho. Una sèrie de gent dèiem que ERC era un partit d'esquerres, però no radical. I ja vam veure quina fi va fer.

No faig el pas perquè CiU tenia molta gent de dretes, com ara en Ramon Trias Fargas, i ens volien agafar a tots. I nosaltres vam dir que l'esperit d'Esquerra no era allà. Per aquest motiu no vam fer el pas.

Quan vaig deixar ERC, els socialistes em van demanar si volia formar part de les seves llistes i vaig dir que sí sempre que fos com a independent, perquè teníem moltes coincidències a nivell local. Però sempre em vaig mantenir al marge de la política nacional, en què manteníem fortes discrepàncies.

Va ser en Carod-Rovira que ens ho va proposar. Va ser com tornar a casa.

D'en Barrera, destacaria la pulcritud i l'exactitud en el detall. L'Hortalà era un possibilista, una persona que volia accedir al més alt nivell fos com fos i tenia moltes connivències amb CiU, tal com després es va veure. En Colom era un revolucionari, un pocapena. Es gastava els diners en coses de molt d'efecte, però només mirava de situar la seva camarilla al partit. En Carod era un ingenu. Va fer algunes coses, com el viatge a Perpinyà, que eren d'una ingenuïtat sorprenent. En Puigcercós va ser un home de trànsit, un xicot sense uns principis sòlids ni polítics ni de cap altra mena. En Junqueras el veig formidable, tot i que jo vaig votar en Ridao.

Amb l'actual. És la meva ERC. Si fos anys enrere, m'hi hauria involucrat de ple.

Molt favorable. No m'hauria imaginat mai que arribaríem a la situació actual. Que a Madrid no es posin d'acord encara va millor, perquè ells s'afebleixen i nosaltres ens enfortim. Per nosaltres és transcendental estar a Europa perquè es va cap a la llibertat dels països. El caràcter espanyol no fa pactes; només vol imposar. Espanya no ha fet res per assimilar-nos. Al contrari, han estat els primers fabricants d'independentistes.