Els argentins acostumen a usar el concepte “chadista” o “cadista” com a sinònim de corrupte, estraperlista o trampós. El terme prové de la principal empresa elèctrica del país durant el primer terç del segle XX, la Compañía Hispano Americana de Electricidad (la CHADE), que va obtenir uns beneficis excepcionals gràcies a la compra de polítics, funcionaris i periodistes i va aconseguir un tracte de favor de quatre presidents argentins, entre els quals Juan Domingo Perón. Allò menys conegut, com a mínim per al lector català, és que el màxim responsable d'aquella empresa fou el polític Francesc Cambó i Batlle (1876-1947), dirigent de la Lliga Regionalista i destacat mecenes de la cultura catalana.

Es tracta d'un fet deliberadament ocultat. El mateix Cambó va eludir-lo a les seves memòries i la major part dels seus biògrafs tampoc se n'han fet ressò, malgrat la controvèrsia que aquest tema va provocar a l'Argentina. El professor Borja de Riquer, el màxim coneixedor del dirigent de la Lliga, ha culminat una recerca gairebé detectivesca de quatre anys en arxius públics i privats, tant espanyols com argentins. El resultat de tot plegat ha estat el llibre Cambó en Argentina. Negocios y corrupción política (Edhasa), destinat a aixecar una enorme polseguera i que, en qualsevol cas, permetrà completar el coneixement sobre una figura tan complexa com contradictòria.

La implicació de Cambó en el sector elèctric s'havia iniciat el 1920, quan la companyia germanoargentina CATE, fundada el 1898, es va veure forçada a canviar de mans per tal d'evitar una possible confiscació com a resultat de les reparacions que havien estat imposades a Alemanya després de la Gran Guerra. Per fer-ho, van optar per un país que s'havia mantingut neutral durant el conflicte i un polític que hi tenia prestigi i contactes: Francesc Cambó, qui havia estat ministre de Foment d'Alfons XIII i era un pont idoni entre Espanya i l'Argentina. Malgrat representar només el 16% del capital de la nova CHADE, els dirigents espanyols es van repartir substanciosos beneficis. El professor Borja de Riquer ha calculat que entre les comissions i els dividends que van proporcionar-li les accions, el mateix Cambó va acumular més d'un milió de pessetes cada any, entre 10 i 15 milions d'euros d'avui dia.

El problema de tot plegat era que les quantitats anteriors s'aconseguien amb tota mena de corrupteles, tant davant la municipalitat de Buenos Aires com el govern argentí, la qual cosa els permetia imposar tarifes, aconseguir escandaloses concessions que acabaven incomplint o evadint una part dels impostos. La correspondència airejada per Borja de Riquer permet posar en evidència que Cambó no només tenia un coneixement precís dels mecanismes de corrupció que emprava la companyia, sinó que els aprovava i se'n beneficiava.

El punt culminant d'aquestes actuacions tan poc edificants es va produir el 1936, quan la CHADE va aconseguir perllongar la concessió 25 anys més i millorar les condicions. Això, malgrat els mítings multitudinaris, la profusió de pasquins i les manifestacions al carrer. El mateix Cambó va felicitar personament un dels principals responsables d'aquella “bataille” lliurada contra els opositors, si bé alguns anys després la qualificaria com “un dels principals afronts que ha sofert l'Argentina”.

La impunitat de la companyia va viure un petit parèntesi després del cop d'Estat del 1943, quan es va crear una comissió d'investigació en què es van airejar totes les vergonyes acumulades des del 1920. En l'informe final, lliurat el 1945 pel president, el coronel Matías Rodríguez Conde, s'hi incloïen les conclusions i les mesures aconsellades, entre les quals hi havia el processament de tota la direcció de l'empresa, inclòs “Francisco de Asis Cambó y Batlle”. Però, paradoxalment, pocs dies després de donar-se a conèixer l'informe, el govern decretà la dissolució de la comissió, confiscà la documentació que havia aplegat i ordenà la destrucció dels 1.000 exemplars de l'informe que ja havien estat impresos.

L'ordre, tal com va explicar deu anys després un testimoni dels fets, fou dictada directament des de la presidència del país.

A parer de l'historiador Borja de Riquer, “fou decisiva l'actuació de Perón per impedir que s'apliquessin a la CADE una sèrie de mesures que haguessin significat l'expropiació de la companyia per part del govern argentí i el processament de la quasi totalitat dels seus dirigents. I, sens dubte, la influència del coronel va impedir que l'informe de la comissió es fes públic i esclatés un escàndol de grans proporcions”. Un dels homes decisius en l'operació fou el català Pepe Figuerola, qui va encarregar-se personalment de lliurar a Perón els 50.000 dòlars que van permetre-li finançar la campanya electoral. Una corruptela, doncs, va permetre tapar-ne una altra. El problema no fou només la impunitat dels dirigents, sinó el fet que la companyia va seguir gaudint d'una situació de privilegi. De fet, la CADE (el nom que va prendre la successora de la CHADE) fou una de les poques empreses dels serveis públics que va evitar la nacionalització del govern peronista.