“Ara hi ha més interès personal que general”

Puntualitat britànica, camisa amb botons de puny daurats i l'elegància dels senyors que ho seran tota la vida. Josep Gomis (Montblanc, 1934) parla amb la perspectiva i sinceritat que donen els anys i la vida: “N'hi ha molt poques, de coses importants: la família, l'amor... estimar i sentir-te estimat... i pels que tenim fe, també el més enllà”, diu just arrencar, i remata la sentència: “La resta és anècdota, el problema és que convertim l'anècdota en categoria.”

La cita és per parlar de Madrid i del seu pas pel Congrés, però amb ell és inevitable no fer referència a tots els papers que ha jugat al llarg d'una prolífica i atípica carretera política, marcada d'origen pel segell franquista en ser nomenat a dit alcalde de Montblanc el 1964, tres dies després de caure en gràcia al llavors ministre del règim Manuel Fraga. “La meva il·lusió per canviar Montblanc era superior a tot i per això ho vaig acceptar”, explica abans de recordar que l'endemà de la seva presa de possessió va tornar a recuperar la retolació catalana dels carrers i que encara en dictadura va organitzar la Festa de les Lletres Catalanes presidida per una gran senyera.

Es fa difícil centrar-se en Madrid, sobretot perquè hem quedat que era sincer i no pot dissimular que el que l'ha omplert com a polític no ha estat precisament el seu pas pel Congrés: “Aterro a Madrid perquè el partit ho va considerar. Jo vaig començar sent alcalde de Montblanc i cap dels càrrecs que he tingut m'ha omplert tant com aquest, perquè és l'únic que he escollit.” A més d'alcalde i diputat al Congrés, Gomis –que en època franquista havia estat procurador de les Corts– ha presidit la Diputació de Tarragona, va ser conseller de Governació i deu anys delegat del govern a Madrid.

Tot i haver aterrat al Congrés en un moment de canvis importants, amb l'arribada de González a La Moncloa, en parla amb poc entusiasme “Érem un grup petit i la nostra participació en comissions era molt freqüent, però em sentia poc útil. Allò era una mica fer volar coloms.” Del que sí que té un bon record és de la classe política: “S'obria un món nou i hi havia més idealisme, més ganes de participar i més generositat. Ara hi ha més interès personal que no pas general.” És crític amb la classe política, a qui retreu un discurs basat només en la destrucció: “No hi ha cap metge que desacrediti un altre metge pel propi prestigi de la professió. El polític és l'únic que es devora a si mateix.” Més enllà de partits parla de la necessitat de ser fidel a uns valors: l'honestedat, la proximitat i la humilitat. Això fa inevitable parlar d'un dels seu padrins, l'expresident Pujol, i del fatídic desenllaç de la seva figura. “Ho visc amb molta tristesa. L'estimo i el valoro molt”, diu amb pena, i afegeix: “Alguna cosa no ha fet bé, però malgrat que sigui políticament incorrecte dir-ho, jo crec en l'honestedat del president.”

En parlar de l'atzucac actual a Madrid no pot evitar recordar uns anys en què els catalans eren l'admiració de l'Estat. “Hem passat de ser l'enveja a ser els repudiats”, afirma, i recordant el reguitzell de sentències del Tribunal Constitucional ell fa la seva, de sentència: “Això és una falta de visió política total. Els enfrontaments o els grans plantejaments polítics no es resolen mai des de la negació sinó buscant punts de sortida.” Neguen la realitat catalana “no per desconeixement” sinó perquè “políticament creuen que ha de ser així”. I mentrestant, els que havien estat alcaldes d'aquella “Una, grande y libre” ara professen una Catalunya independent.