“Només s'avança des del pacte i la transacció”

Malgrat que des que va deixar el seu càrrec de delegat del govern català a Madrid el 2013 està retirat de la política activa, Jordi Casas Bedós (Sabadell, 1954) afirma que fa més política que mai però sense càrrecs i fora dels focus mediàtics. Fidel al partit d'Unió Democràtica des del principi de la seva carrera política a mitjan anys vuitanta, Casas, provinent del món empresarial tèxtil del Vallès, sembla que porti la política a la sang. Loquaç i incisiu en el seu discurs, posa la mateixa passió quan parla de l'actual moment polític tant a Espanya com a Catalunya com del grup d'havaneres en què canta des de fa 34 anys.

Jordi Casas va viure un moment especialment dolç –recorda– en els seus llargs anys exercint de diputat (1986-1995), de senador (2003-2011) i en els seus últims dos anys a Madrid (2011-2013) ostentant el càrrec de delegat del govern català. Li ha quedat un record fantàstic del dia a dia a la capital espanyola: “Madrid és una ciutat amable i continua sent-ho. Per això quan escolto segons què del que es diu m'indigno. Hi ha una idea falsa per part d'alguna gent que pensa que els madrilenys es desperten cada matí pensant com poden fotre els catalans. I això no és cert. Ells no estan tot el dia tan pendents dels catalans com molts ens volen fer creure.”

Políticament, sobretot en els seus primers anys de diputat a Madrid, encara en plena Transició, Casas va aprendre molt, assegura. Ell era dels diputats més joves dins el grup de Minoria Catalana. “Vaig tenir molta sort de pertànyer a un grup excel·lent. Érem un referent per a tothom dins del Parlament. Estava envoltat de polítics molt exigents, com ara Miquel Roca, Duran i Lleida, Francesc Sanuy, Macià Alavedra, Josep Maria Cullell... Es va fer molt bona feina. I avui en dia em sorprèn que diguin que va ser l'època del peix al cove i que se'n parli de manera despectiva, que diguin que ens van enganyar. No és cert. Això no ho dic jo sol, també ho va dir un cop Ramon Espasa: la millor època de la història de Catalunya, social, política i econòmica, són els anys que deriven del primer Estatut. Catalunya mai havia tingut tant de poder.” Eren temps apassionants però tampoc gens fàcils: “S'havien de construir estructures estatals que no existien, com ara el sistema fiscal, però també eren temps durs perquè ETA atemptava cada dia amb molta violència i arrossegàvem una crisi econòmica molt forta.” La clau de tot plegat va ser l'esperit de pacte per part de tots els agents: “Si Carrillo i Pujol no s'haguessin mogut després de la mort de Franco, Espanya se n'hauria anat a fer punyetes. Per això, estic convençut que només s'avança des del diàleg, el pacte i la transacció.”

És per això que Casas no nega que sent tristesa per l'actual moment polític, tant a Espanya com a Catalunya. Què es va trencar pel camí? “Des d'allà es va trencar el principi d'equitat i estic d'acord que s'hauria de restablir. Per part catalana, es va fer malament el segon Estatut i des d'aleshores es van enquistar les posicions i no es va tenir en compte que Catalunya és molt diversa políticament i que som un país de grisos. S'està jugant amb els sentiments de la gent. No es pot dir la barbaritat que en un any i mig faràs la independència. Tothom sap que això no es pot fer.”

Els esdeveniments dels últims dies tampoc li estranyen: “El procés està en mans de la CUP però no és culpa d'ells, ells són coherents. La clau és que en les eleccions plebiscitàries no van sortir els números, són els vots els que compten.”