“No sóc independentista perquè és política-ficció”

Si hagués de fer constar tots els seus mèrits polítics en una targeta de visita, Josep M. Triginer (Agramunt, 1943) necessitaria un foli de la mida d'un llençol. Va ser escollit diputat al Congrés en les eleccions del 1977 i va ocupar escó a les Corts espanyoles fins al 1993, en l'última etapa en qualitat de senador. Va ser conseller sense cartera de la Generalitat provisional del 1977-1980, membre de la Comissió dels Vint que l'any 1978 es va encarregar de redactar l'Estatut de Sau i va ser, també, un dels signants dels Pactes de la Moncloa. Triginer és un dels pares del PSC i durant
la Transició va tenir una participació pública molt activa. Avui està totalment apartat de la política.

Amb el bagatge de les experiències viscudes i amb l'objectivitat que li concedeix poder-se mirar l'actualitat sense fanatismes, Triginer posa de manifest que la manera de fer política ha canviat tant en 40 anys que amb prou feines hi veu alguna similitud. “Llavors teníem un projecte polític absolutament definit, un disseny dels nostres plans per als anys futurs. Avui, aquest disseny no existeix.” Considera que la política del segle XXI es caracteritza per la tàctica de la pilotada endavant: “L'estratègia només és anar resolent problemes conjunturals i sovint fa la sensació que el que es fa és escriure cartes als Reis més que no pas treballar per dissenyar un model polític que doni sortida als problemes que té la societat.”

El 1978, Triginer, puntal de la federació catalanista del PSOE, va mantenir agres discussions amb Joan Raventós, líder del Partit Socialista de Catalunya-Congrés, per negociar una aliança que donés origen a un PSC sòlid i unificat. “Les nostres diferències eren més grans que les que hi pugui haver avui entre el PSOE i Podem.” Es van acabar entenent i van absorbir, també, els satèl·lits del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament que havia impulsat Josep Pallach.

Triginer lamenta que Felipe González fes, “a partir del 1993”, una política nefasta i que acabés desaprofitant l'imponent llegat que havien concedit les urnes als socialistes. Tampoc no té bones paraules per a José Luis Rodríguez Zapatero ni per a Pedro Sánchez. Triginer sí que parla bé de José Montilla, que “va demostrar que un no català podia presidir la Generalitat”, i, de fet, creu que va ser més bon president que Pasqual Maragall.

Es continua declarant socialista convençut, i assegura que votarà socialista “tota la vida, perquè el socialisme representa la lluita contra la desigualtat”, però confessa la seva disconformitat amb la direcció actual del partit socialista, “tant a Catalunya com a Espanya”, assenyala.

És del parer que “els partits no estan organitzats per afrontar decisions a llarg termini”. Opina que no és una incapacitat local o territorial, sinó que és una mancança que es dóna a escala mundial. “Les multinacionals tenen més pes que els governs”, assegura. I ho atribueix
a la mateixa inèrcia del capitalisme: “L'economia s'avantposa a la política quan, tradicionalment, l'economia era un instrument de la política.”

En aquest sentit, manté que la utilitat dels partits no ha caducat, però alerta
de la necessitat que tenen les formacions tradicionals de resoldre noves disjuntives, perquè, si no, “s'exposen a l'amenaça dels partits populistes”.

Josep Maria Triginer diu que se sent un “patriota” de Catalunya, però es resisteix a l'independentisme. “Estimo prou el meu país per no defensar mai el que considero que és política-ficció.”