Referèndum: quin, com i quan

Calia una sacsejada i l'ANC l'ha provocat. Segur que hauria estat millor parlar-ne abans i consensuar-ho amb totes les parts implicades, però des del març del 2015 que no seiem tots plegats per parlar i moltes de les decisions que es van prenent no se sap ben bé qui les pren i, en tot cas, quan surten malament ningú n'assumeix la culpa. Si algú hi vol veure algun tipus d'ingerència en l'enèsima campanya electoral seguida, deu ser perquè ja deu pensar que tot depèn, sempre i exclusivament, dels resultats electorals i de l'acció parlamentària. Ens calien, i calen, totes les victòries electorals possibles però no n'hi haurà prou i en algun moment haurem de trencar l'olla de la legalitat espanyola. Ja fa temps que sembla que ningú s'hi atreveix de debò i que la majoria es conforma amb seguir en escena, amb els ulls tapats i donant cops a cegues... i si el cop acaba ferint un aliat, alguns encara es freguen les mans.

Ja fa dies que sento parlar del “dia de la marmota” per descriure l'actual situació del nostre procés i ben bé que ho sembla. L'exemple dels primers anys d'aquest procés ens ensenya que només podrem sortir-ne si tornem a escriure el guió d'aquesta història i el seguim sense desviar-nos-en o, en tot cas, amb les mínimes desviacions que ens permetin superar els esculls imprevistos. Hem arribat molt lluny per acabar encallats en lluites internes i desavinences cada cop més visibles!

Aquest procés, com qualsevol altre procés d'independència en entorns democràtics, necessita un referèndum vinculant que deixi clar, d'una vegada, si els ciutadans de Catalunya volem constituir-nos en un estat independent. L'ha necessitat sempre i fins que no el fem, i el guanyem, no podrem demanar ni tenir el reconeixement internacional imprescindible. Tots sabem, i l'Estat espanyol més que nosaltres, que el millor seria que aquest referèndum fos acordat i, per tant, vinculant per ambdues parts. Sobretot per això, però també per altres raons, ho impedirà tantes vegades com faci falta i mentre pugui. El camí posterior seria molt més planer, gens fàcil però prou conegut perquè, fins ara, altres estats ja l'han recorregut.

Mentre ens entreteníem en picabaralles internes, ha sorgit una força –En Comú Podem– que proposa fer aquest referèndum acordat amb l'Estat espanyol i, avui i després del 26-J, ho fa des de la seva posició de primera força política a Catalunya. Tenen aliats per intentar-ho i crec que haurien de tenir, al Congrés i al Senat espanyols, tot el suport de les forces independentistes per aconseguir-ho. Alguns han dit que ja ho vam provar i que tornant-hi perdrem el temps i la paciència. A part del fet que les Corts espanyoles seran força diferents de les de llavors, no ens queda més remei que passar per aquest tràngol si volem construir ponts amb els comuns, una força ara indispensable si volem construir una majoria social favorable a la República Catalana. Ens toca tornar-ho a intentar, però intentem que sigui aviat i que sigui el darrer intent. Si fracassa, que quedi clar que l'endemà encetarem el trajecte definitiu. És en aquesta part del trajecte que hi veig el referèndum d'independència que l'ANC posa a votació de les seves bases.

Després d'un nou cop de porta als morros de l'Estat espanyol no només estarem més que legitimats internacionalment sinó que estarem en disposició de tenir la majoria política i social a favor i trencar l'olla d'un sol cop per implantar la nova legalitat que doni cobertura a aquest referèndum. No m'imagino els Domènec, Colau i companyia acceptant un ajornament sine die del seu compromís electoral i, encara menys, posant la legalitat espanyola com a impediment insuperable per fer-lo des de la legalitat catalana. El com ho fem serà determinant per assegurar que produeixi tots els efectes necessaris, però tindrem temps per pensar-hi i preparar-lo i tampoc cal donar més pistes que les estrictament necessàries. En aquests moments només cal pensar que amb els votants independentistes i els comuns serà molt més fàcil superar la barrera de la participació mínima exigible internacionalment en aquest tipus de consultes i que hi ha fórmules que ens permetran no posar els funcionaris catalans contra les cordes, entre dues legalitats.

Més enllà de la necessitat de recompondre una àmplia majoria favorable a l'exercici del dret a decidir, que no és un objectiu menor, aquest referèndum d'autodeterminació ha de servir pel que serveixen arreu del món: per declarar la independència o, si el resultat és negatiu, per proposar una nova forma d'encaix en l'estat matriu. Per tant, la celebració d'aquest referèndum ha d'anar precedida d'una clara explicació de les conseqüències del seu resultat. Si guanya el sí, s'ha de procedir a la declaració d'independència en un termini al més breu possible i, a partir d'aquest moment, convocar unes eleccions constituents que portin a l'aprovació de la Constitució, la posterior dissolució del Parlament constituent i la celebració de les primeres eleccions legislatives del nou estat. Si guanya el no, el govern haurà de dimitir i convocar noves eleccions que serveixin per decidir la proposta de nou encaix de Catalunya dins de l'Estat espanyol.

Potser ja ha arribat el moment de refer el full de ruta i posar dates als compromisos. Sembla que, finalment, tothom ja és conscient de les dificultats reals per crear les estructures d'estat imprescindibles per fer una desconnexió irreversible i que tothom (potser a excepció d'un 50% de la CUP) veu que el camí no són els petits actes de trencament o de desobediència –per importants que semblin– sinó la ruptura definitiva quan es tingui la capacitat política, econòmica i social per mantenir-la. El debat sobre la moció de confiança a la qual se sotmetrà el president Puigdemont el proper mes de setembre pot ser el moment i lloc adequat per configurar una nova majoria entorn d'aquests objectius i full de ruta i la manifestació de l'11-S la gran oportunitat de reclamar-ho.

Treballar en la hipòtesi d'un referèndum d'independència per al darrer trimestre del 2017 o el primer del 2018, fer la declaració d'independència no més enllà de la primavera del 2018 i celebrar eleccions constituents a primers de l'estiu de 2018, pot donar prou temps perquè En Comú Podem proposi i rebi resposta a la celebració d'un referèndum acordat, per crear les estructures d'estat imprescindibles, per disposar dels suports financers necessaris per mantenir la declaració d'independència i per construir el marc legal per fer possible totes aquestes accions. Mantinguem-nos ferms i, a mesura que s'acostin aquests terminis, veurem com tornen a venir les valuoses ajudes a les quals ens tenien acostumats els aparells polítics, judicials, econòmics i mediàtics de l'Estat espanyol. Desconnectem mentalment de nou, sisplau. La crisi dels pressupostos haurà acabat sent, paradoxalment, el desllorigador de tot plegat. Haurà servit per saber on som i amb qui es pot comptar de veritat i, sobretot, per reconèixer que ni anàvem tan bé ni estàvem tan malament com diuen uns o altres. Calia un cop de timó i algú havia de fer el primer pas. El nou rumb i construir les aliances necessàries torna a dependre només de nosaltres.