Espanya és un balcó

Quan passades les dotze de la nit Mariano Rajoy va sortir al balcó del carrer Gènova de Madrid, un crit unànime el va rebre: “Yo soy español, español, español.” Els tres grans rivals de Rajoy també són espanyols –ho diu el seu DNI i, a més, se senten espanyols–, així que el càntic no al·ludia a l'estrangeria dels rivals. En la nit de la revàlida electoral, Rajoy va escoltar com el càntic que els seguidors de Ciutadans brindaven a Albert Rivera el 13 de desembre del 2015 al Palau de Vistalegre era l'oració de la missa que oficiava el retorn a casa del votant pròdig, aquell votant que va fugir a viure una aventura taronja i que ara promet que ja no abandonarà la casa del pare. La ironia és que el “Yo soy español” era per a Rajoy precisament al final de la campanya en què Rivera va ser l'únic candidat que es va vestir amb la samarreta de la roja per seguir l'Espanya-Turquia al cel obert de Barcelona.

Enmig de la futbolització de la política, la direcció del PP va emular la moral madridista, la que fa que després d'una crisi i d'un canvi d'entrenador el club imprimeixi ja samarretes amb el lema A por la undécima. Els populars van instal·lar al balcó de Gènova una primera lona amb el lema A favor i una altra de no visible amb el lema Gracias, i així ho van explicar quan el sondeig de la Forta a peu d'urna els donava un retrocés dels 123 als 121 escons. Davant la fusió de la moral popular i la madridista, el públic que mirava el balcó amb torticoli va premiar Rajoy versionant el càntic que l'afició del Real Madrid dedica a les copes d'Europa guanyades. “Cómo no te voy a querer, cómo no te voy a querer, si ganaste las elecciones por tercera vez...”

Després d'assistir a l'apologia del madridisme i als càntics de “Campeones, campeones” i de “¡Sí se puede!” amb què l'afició del PP es mofava del 15-M, Rajoy es va sincerar davant dels seus. “És el discurs més difícil de la meva vida”, va dir el governant que va negociar el rescat bancari amb la troica i que va gestionar la catàstrofe del Prestige durant l'aznarisme. Els presents, però, no van esperar mai un discurs d'aquells que el simpatitzant després busca als diaris per retallar-lo i guardar-lo com a peça d'oratòria destinada a perdurar; coneixen Rajoy i sabien que no seria el cas. “He militat en aquest partit tota la vida. Vaig començar amb 22 anys penjant cartells quan començava la democràcia”, va dir repetint una de les vint frases fixes que calca en cada míting. “La bandera del PP és la bandera d'Espanya”, va dir unint un balcó, un partit i una pàtria.

El que el triomfador del 26-J no va desvelar és la seva fórmula de l'èxit. Perquè el desinflament de Ciutadans no ho explica tot: Rivera ha perdut 400.000 vots (de 3,5 milions de votants el 20-D a 3,1 el 26-J) i 8 escons, i Rajoy ha seduït en sis mesos de paràlisi 700.000 nous votants (de 7,2 a 7,9 milions de votants) i guanya 14 escons. “La clau? La clau són les carxofes!”, afirmava l'estrateg Jorge Moragas en la nit d'eufòria. Moragas al·ludia a la visita a una finca de Tudela (Navarra), on Rajoy va confessar estar “emocionat” davant d'un camp de carxofes.

Per sobre de l'emoció per les carxofes i els pernils curats, però, la fortalesa que fa del PP un partit inexpugnable és un sòl d'electors a prova de qualsevol cosa. En aquest sentit, el president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla, ja va recordar en campanya el que va escoltar dir a Pedro Arriola, guru demoscòpic de Rajoy, en una convenció a Toledo. “Arriola va dir que, en les pitjors circumstàncies, el PP té un sòl del 27%. Recordo que posava l'exemple següent: fins i tot si enxampen Mariano Rajoy amb una retallada atracant la catedral de Burgos per endur-se les almoines, el 27% dels votants està assegurat. I, a partir d'aquí, tot són plusos per conquistar durant la campanya”, relatava Revilla. El 26-J, amb Moragas com a estrateg, el PP ha obtingut el 33% dels vots, amb 7,9 milions de sufragis, quan el 20-D es va quedar en un 28,7% (7.215.752).

Si bé no hi ha rastre delictiu a la catedral de Burgos, l'alineació del balcó de Gènova tenia noms que convidaven a pensar en un càstig, com Jorge Fernández Díaz, per les gravacions conspiradores contra el procés, i no va ser així. A Valdemoro, epicentre de la trama Púnica a Madrid que té l'exalcalde i antic home fort del PP madrileny Francisco Granados empresonat, el PP puja un 6% i guanya gairebé 2.000 vots respecte al 20-D. A la comunitat de Madrid, on la Púnica convivia amb la Gürtel, el PP creix i voreja el 40% dels vots (115.000 més que el 20-D) i guanya dos diputats (de 13 a 15). A la Múrcia del president Pedro Antonio Sánchez, que la Guàrdia Civil vincula amb la Púnica, Rajoy hi obté el 46% dels vots (40.000 més). I al País Valencià, tacat per l'operació Taula, creix del 31% al 35% i hi obté dos diputats més (d'11 a 13).

La proesa de Rajoy d'obtenir premi on la lògica demoscòpica hi endevinaria càstig va obligar José María Aznar a dormir poc la nit de diumenge a dilluns. Aznar havia convocat una conferència l'endemà del 26-J quan la sospita en els sondejos era que Rajoy estaria apte per a la dissecció. Així que, en veure a les onze de la nit que el menystingut Rajoy guanyava 14 escons i saltava dels 123 als 137, Aznar va haver de refer el discurs ja preparat des de la salutació fins al punt final per adaptar-lo a l'Espanya que coreja Rajoy al balcó de Gènova. “Felicito el PP, el guanyador de les eleccions, i desitjo que el president del PP, Mariano Rajoy, en les converses que tingui i en els esforços que faci per formar govern, tingui èxit, i li trasllado el meu suport en la manera que sigui més útil”, va dir Aznar com si no parlés d'una victòria pròpia.