“Hi haurà un acord entre Catalunya i Espanya, ratificat pel poble”

La gent no s'aclareix gaire, arribats a aquest punt. Estem en un cul-de-sac... Però el que ha passat estava cantat.

És evident que hem arribat a un moment límit en la relació Catalunya-Espanya. Però sempre que ha passat això, que ha calgut canviar de model, hem tingut una força, una única força...

No tenim petroli, no tenim res que sigui molt preuat. La força que hem tingut sempre és la de la unitat. Allò que hem anomenat catalanisme, i que sembla que ara està passat de moda. La unitat del catalanisme. Una cosa tan senzilla, i que ens va permetre unir-nos en els últims anys de resistència contra Franco. Ens va permetre fer una Transició i aconseguir un tractament que no es va donar
a la resta de l'Estat, com ara el retorn d'una institució republicana de l'exili, de l'autogovern de Catalunya, i ens va permetre negociar una Constitució que considerava el concepte nacionalitat, que vol dir nació. És a dir, Espanya estava feta de regions i nacionalitats. Malgrat el soroll de sabres, teníem força perquè a la Constitució hi figurés això.

La Constitució era un instrument de consens que es podia desenvolupar en una direcció més conservadora o més audaç. El desenvolupament va ser interessant en molts sentits, però va ser conservador pel que fa a la plurinacionalitat de l'Estat, i que la Constitució reconeixia implícitament. Tant és així que la sentència del Constitucional contra l'Estatut el que va fer és barrar la porta definitivament.

No va tancar la porta a una pretensió sobtada, sinó a una previsió constitucional, a una hipòtesi de desenvolupament de la Constitució que no s'havia assajat fins ara. Era el moment de verificar que la Constitució ho admetia. En dir que no, el Constitucional –el qual, cal dir-ho, va fer un trist servei a la democràcia, perquè estava trucat, contaminat– es va carregar una norma referendada pel poble de Catalunya i aprovada en forma de llei orgànica en un pacte en seu parlamentària espanyola.

No va fer el paper que li corresponia, arbitral, i de considerar totes les interpretacions possibles de la llei, sinó que va fer el paper restrictiu que li assignava el govern central de torn.

Abans de fer alguna cosa en política, m'havia dedicat al treball sindical. I el que era essencial, davant de qualsevol tessitura adversa, era l'estudi de la correlació de forces: quins efectius tenen ells i de què disposem nosaltres. I, per tant, fins on podem arribar. En el procés des de la sentència de l'Estatut, s'ha perdut de vista. Hi ha referents molt importants, com les grans manifestacions populars, exemplars, amb persones molt diverses que feien un crit unànime, monolític. D'aquest gran capital, se n'està fent un mal ús, perquè no s'aplica amb la força que es podria cap als objectius que la correlació de forces permet.

Si resultés que l'intent de nou pacte, que els federalistes considerem possible i convenient, fos una via morta o obtingués el refús del poble de Catalunya en
el referèndum corresponent, aleshores sí, ja només hi tindria cabuda la consulta sobre la independència. No passarà, hi haurà un nou acord raonable i una nova etapa superadora. Això és el que diu de
fa temps Miquel Iceta, i que ara ha donat lloc a la proposta de “via canadenca” o “llei de claredat”, no en la literalitat i les connotacions del Quebec, sinó en els seus principis: obrir pas a una consulta acordada i excepcional, plenament informada i responsable, en les condicions degudes i amb totes les garanties democràtiques.

Hi ha qui ha dit que això és ensenyar més cartes del compte, com si es tractés d'una timba. No hi estic d'acord: del que es tracta és de dir clarament i netament al poble de Catalunya una cosa inexcusable –almenys per a un 80% de la ciutadania–: que l'última paraula és seva, que
no som dels que ho neguen. S'ha dit que hauria de votar tot Espanya. La història, el present democràtic i la voluntat de futur fan de Catalunya un demos singular, allò que anomenem una nació, que no pot ser ignorada ni dissolta en una demografia electoral més populosa, quan es tracta de decisions tan específiques i bàsiques. Seria la nova forma d'una vella i inacceptable imposició.

Estic convençut que no veuré la independència ni tampoc la via canadenca. Tant l'una com l'altra les veig sobretot com a posicions de principi. Però crec que hi haurà un nou acord entre Catalunya i Espanya, ratificat pel poble de Catalunya. Tampoc crec que l'actual correlació de forces espanyola doni per fer una reforma audaç de la Constitució. Més aviat penso que la via més practicable serà la que, fa anys, van defensar Ernest Lluch i Miguel Herrero de Miñón: un pacte bilateral Catalunya-Espanya traduït en una clàusula addicional en la Constitució.

El desconcert ve del moment en què Convergència es veu contra la paret en dos sentits: pel sorpasso anunciat d'ERC i pel riu judicial que baixa. Davant de la doble pressió, decideix fer una fugida endavant i competir amb ERC. És el secret de tot. Convergència sabia que era difícil, però va calcular que era el que li calia fer. I els resultats han estat molt greus. Hem viscut l'ensorrament de tota la centralitat nacional, articulada al voltant de Convergència i del PSC. Entre la gent que es gira a votar Junts pel Sí, hi ha l'independentista de soca-rel i els del “ja n'hi ha prou, què s'han cregut? N'estic fart”, i els tàctics, els que diuen “ja vindrà la negociació, ara cal collar”. Interpretar tots aquests vots des de Junts pel Sí és una bestiesa. La campanya d'informació i
el debat sobre la viabilitat de l'independentisme no s'han fet. En qualsevol cas, l'efecte de tot plegat és nefast, perquè
ha obert el risc de divisió a la societat catalana, perquè és evident que hi ha gent entusiasmada amb la possibilitat d'arribar a la independència i també hi ha gent que, perquè té uns referents espanyols més forts, o pel que sigui, ho veu amb recel. Hi ha molts que han vingut de fora, totalment integrats, que diuen: “Home, vols dir que ara cal, això?” Però el més greu és el que ja s'ha produït, s'ha ensorrat la centralitat, Convergència inclosa, i s'ha donat el protagonisme als extrems: Ciutadans –primera força de l'oposició a Catalunya–, i ERC i la CUP. Convergència ha fet el negoci de Robert i les cabres, un fiasco. I la gent ja no sap qui és qui. Convergència ha tocat fons i ha de retornar, sense derrapar en el gir.

Ha tingut un paper difícil. Havia consolidat la seva identitat sobre el paper de frontissa que ha fet històricament l'esquerra. I en el moment en què es produeix la fuga de Convergència cap a l'independentisme, té mala peça al teler, entre altres coses perquè es veu amenaçat als seus propis feus, tant per Ciutadans, amb un discurs espanyolista incrementat per les circumstàncies, com per l'ascens d'En Comú Podem, un altre fenomen
que no té a veure amb tot això, sinó amb les crisis periòdiques de les esquerres. Està en una situació molt complicada i opta per un paper difícil, que és no estar ni amb un bloc ni amb l'altre. El PSC se situa en el camí de la seva identitat, de la seva història, en espera que els esdeveniments li donin la raó. Això vol dir passar unes hores baixes molt grans.