Successos

Tura Soler

Periodista

“Per escriure amb rigor, el periodista ha de trepitjar el terreny”

Fa trenta anys que escriu de crims, i s’ho pren tan seriosament, que ha acabat convertida en personatge de més d’una novel·la, però fins ara no havia escrit el seu propi relat de ficció

T
ura Soler (Santa Pau, 1963) acaba de publicar el seu primer relat de ficció, “Pell de gallina”, dins l’antologia de gènere negre Terra de crims, editada pel segell Xandri de Sant Cugat del Vallès i en la qual han participat una desena d’autors. Li ha costat, perquè per a una periodista veterana com ella cenyir-se als fets és sagrat, però s’hi ha decidit perquè rere cada assassinat hi ha una trama soterrada, un misteri no resolt.
Al pròleg de ‘Terra de crims’, l’editor, Joan Ramon Armadàs, assegura que en català podem matar igual de bé que a qualsevol lloc del món. Hi ha un auge de negritud nostrada?
De fet, sí. El model del llibre és semblant al d’un altre que ha sortit fa poc, Assassins de Girona (Llibres del Delicte), i la mateixa editorial Xandri havia tret fa un parell d’anys Els crims nostrats, que també reunia una colla d’escriptors catalans al voltant del gènere negre. Aquest cop la intenció era eixamplar el marc i incorporar a l’antologia autors que representessin tot el territori.
I després de trenta anys de dedicació al periodisme, com la van convèncer per escriure una història de ficció?
Tenia molts de dubtes, no et pensis, però quan en Joan Ramon Armadàs em va proposar de participar en el llibre, vaig dir-me que no podia ser covarda. Moltes vegades m’han preguntat per què no escric el meu propi llibre de ficció, amb tot el que he hagut de veure treballant en una secció de successos, i no em decidia mai... Estic molt influïda per un ofici en què tot el que escrius ha de ser rigorosament cert. Al final he dit que sí per enfrontar-m’hi d’una vegada, per perdre-hi la por, i un cop t’hi has compromès, has d’acabar-ho.
És la primera vegada que escriu ficció, però no pas la primera que apareix en un llibre.
És veritat. Surto com a personatge en unes quantes novel·les que han escrit gent que conec, com ara Ginesta pels morts, d’Agustí Vehí; En el umbral de la muerte, d’Eduard Pascual; L’estranya desaparició de Laura, de Josep Torrent, o Plagues i volcans, de Miquel Casas. Normalment em reserven el paper de la periodista que fica el nas pertot arreu i que fa nosa.
Ja és una mica el paper que ha de fer un reporter, no?
És clar que sí!
Potser ara mateix els redactors de successos són dels pocs que encara es molesten a anar al lloc dels fets i no ho refien tot a internet o la nota de premsa...
És que no hi ha una altra manera de fer-ho. La xarxa és una eina molt útil per investigar, però no pot substituir l’olfacte. Per més internet que hi hagi, el periodista ha de trepitjar el terreny, ha de ser al lloc on passen les coses. A Susqueda, durant la investigació de l’assassinat de la jove parella del Maresme, la Mayka Navarro i jo vam ser les úniques que hi vam anar. És molt important observar pel teu compte, copsar l’ambient, parlar amb els testimonis. Si ho refies tot al comunicat policial, trauràs sempre notícies mutilades. El llibre Estampes del segrest d’Olot, de 1995, ja partia d’aquesta idea: eren petits retaules socials al voltant del segrest de la farmacèutica.
Hi ha també un esperit detectivesc, en aquesta especialitat?
És clar: et motiva fer algun descobriment, seguir indicis que potser han passat desapercebuts, lligar caps. Com que tu tampoc entens què ha passat, per què un paio n’ha matat un altre o per què ha desaparegut una noia, hi dones voltes, t’hi encaparres i fas mentalment una reconstrucció de la intriga, igual que els Mossos o els fiscals.
Hi ha algun cas que l’hagi afectat especialment?
Tots t’afecten. Es cometen autèntiques animalades. Però tinc, és veritat, debilitat per la noia que van trobar penjada a Portbou fa més de vint anys i que encara ningú no ha sabut identificar. És un cas enigmàtic, perquè ningú va denunciar-ne la desaparició i no sembla ni de bon tros una prostituta: anava ben vestida, era jove, guapa, no semblava provenir en absolut de cap ambient sòrdid. Al meu relat li construeixo una història, un tancament. Encara que tinc una pista que la vincularia a una família de Badajoz, a la narració l’he internacionalitzada una mica: és una estudiant de belles arts de Sicília que ve a l’Empordà per amor.
El fet que sigui un cas obert estimula la imaginació?
Tots els casos criminals tenen un punt novel·lesc, però els que no han estat resolts, i n’hi ha moltíssims, són els que hi conviden més.
La noia de Portbou no és l’única referència al conte d’una obsessió personal: també hi surt el món casteller, pel qual més aviat sent tírria.
Sí, me n’he venjat una mica. Però he de dir que el meu assassí és molt polit: no fa sang, mata amb pocions d’herbes.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.