“Tenia por que els meus s’habituessin a viure sense mi”

Pots mirar enrere i pensar que ho podies haver fet diferent. És humà. Però és un sistema poc positiu perquè les decisions ja estan preses. No voldria que cap dels que estem patint això fem aquestes reflexions, l’únic que fem és flagel·lar-nos.

Sí. Tothom que és a la presó et diu que no et refiïs de ningú, ni de les altres recluses ni dels treballadors. Els treballadors, que majoritàriament és gent maca que intenta fer la seva feina, també et fan aquesta recomanació. I sobretot al principi, que no saps quins són els límits de les coses, de les relacions, s’ha d’anar amb compte amb el que dius i fas. L’advertència de no haver-te de refiar de ningú és una constant, però et diré una cosa: un dels meus advocats em deia que hi ha el mateix percentatge de bona gent dintre que fora. Crec que és veritat.

Sí, com a les pel·lícules. Passa que hi ha coses que la majoria de la gent que mai ha pensat que podria anar a la presó només ha vist a les pel·lícules, i aquesta que et mirin cada hora per la finestreta n’és una. Hi ha més coses de pel·lícules: la manera de servir el menjar, que tu vas amb el plat i te l’omplen amb el cullerot, xaf!, per exemple. Però per a mi, encara que tot això va ser molt dur, el més dur va ser l’allunyament físic i de paraula dels meus, l’absència. El telèfon està molt limitat i en un moment que els necessites tant és un càstig afegit.

Tenia por que els meus s’habituessin a la meva absència, que sabessin viure sense mi. Quan he parlat amb els altres presos, sobretot els que tenen els fills més petits, aquesta és una gran inquietud. Jo tinc nois més grans, el petit té 17 anys, però igualment em feia patir.

Jo amb en Bernat, que ens estimem molt, he hagut de ser en alguns moments una mare dura, com amb l’Eudald, però potser ens hem barallat més amb en Bernat. I a la piulada deia això: que malgrat les esbroncades i tot em trobava a faltar. Haig de dir que després de la presó la relació amb els meus fills, en Bernat i l’Eudald, ha canviat; la meva presència és més important, la relació amb ells és més rellevant, més propera, més sentida. Quan ets jove els pares són “un rotllo” i jo devia ser un rotllo de mare: era la que renyava, la que ordenava fer les coses, “Fes això”, “Fes allò”... Però la meva absència absoluta durant un temps ho va canviar tot. Després de sortir de la presó, en la primera enganxada amb en Bernat em va dir: “Ai mare, com m’agrada que em tornis a renyar!” I vam riure.

La Dolors i jo érem al govern, però érem conegudes. Tant ella com jo sabem que a partir de la presó serem amigues per sempre. La presó és molt dura i tant de bo no l’haguéssim hagut de viure ni l’estiguessin vivint els que encara hi són, però hi ha hagut coses positives i l’amistat amb la Dolors n’és una. Ens vam conèixer, ens vam explicar coses i vam descobrir que en moltes coses som molt semblants. Procuro anar-la a veure molt.

Nosaltres vam arribar amb una càmera al darrere com aquell qui diu. Vam sortir per la tele mil vegades i quan vam entrar a la presó hi havia expectació: a veure qui érem, què fèiem, què dèiem. Tant els treballadors com les preses volien saber com érem. En aquell centre ja hi havia hagut alguna presa coneguda i ens van explicar que no es relacionava amb ningú, que no volia fer cap feina... La Dolors i jo vam tenir molt clar que havíem de tenir una relació normal amb tothom, que havíem de ser unes preses més.

Quan vam arribar a la presó el contrast amb la vida que portàvem va ser molt bèstia. Érem conselleres i no paràvem mai i allà no hi havia cap activitat. Com omples les hores allà? Doncs vam intentar fer totes les activitats que vam poder i ens vam marcar un horari i una vida que, vam dir, seria “espartana”. Això volia dir fer-nos un horari, menjar el que tocava i no passar-nos el dia comprant coses a l’economat, no estar ajaçades al pati com feien altres... Vam intentar tenir una activitat física i mental positiva i d’això neix el quefer el diari.

Sí. A cada presa li poden ingressar un màxim de cent euros a la setmana. Nosaltres ens en beneficiàvem, altres preses no podien. Això és així. La Dolors es va comprar una tele i jo, un assecador de cabell. Ho vam regalar quan vam marxar. La veritat, però, és que, tot i poder, quasi no ens vam gastar els diners. Vam fer vida espartana.

El tracte, majoritàriament, sempre va ser correcte. Això sí, tant els funcionaris com les preses tenien l’interès i la inquietud de saber què passava i per què nosaltres només volíem ser catalanes. No ho entenien. I segurament no ho acabaven d’entendre perquè o nosaltres no ens hem explicat prou bé o el transmissor no ha sigut prou adequat. Molta gent no entenia per què érem a la presó.

Va ser un dia molt especial perquè no m’ho esperava. Em va fer feliç i vaig trobar que en aquelles circumstàncies tan dures, que m’ho proposés, era fantàstic. Al principi vam pensar que ho hauríem de fer per poders, però finalment ens vam poder casar a Sant Celoni uns mesos després.

És de les coses més greus que em van passar. Trobar-me atrapada dintre la presó i no poder tenir cap via d’escapament i haver d’estar immobilitzada, em va deprimir molt.

El suport de la gent, l’expressió “No esteu sols” i veure que això era veritat, que la gent no ha defallit, que cada dia sortia a manifestar-se pacíficament, que ens enviaven cartes de manera massiva..., tot això ens ha ajudat, ens ha sostingut. Sabíem que podíem comptar amb milers de persones del país que en vista de la situació nostra a la presó estaven disposades a fer moltes coses positives.

Tot va passar molt a prop en el temps. La mort del meu pare, que va ser un pare de referència, un pare molt escoltat, amb una opinió política molt rellevant a la nostra família durant tota la vida, va ser un cop molt dur per a nosaltres. I de seguida es van precipitar els fets... i la meva mare va quedar viuda i en pocs dies em van posar a la presó. Això és una de les proves que hem hagut de superar com a família i haig de dir que ha estat molt dur però que m’ha fet adonar que a la presó, com a la vida, hi ha preses que no tenen aquest aixopluc de la família. He vist el valor que té tenir una família que et dona suport i que està al teu costat.

Me n’alegro molt però quedo horroritzada que als meus companys no els deixin sortir o que després els hi facin tornar a entrar. O els Jordis, que ja fa quasi un any que hi són. Estic horroritzada pel que estan patint, no ho puc ni explicar.

Continuo pensant que no he fet res que mereixi la presó perquè a tot estirar hem fet una desobediència, i crec que tenim elements legals per defensar-ho.

Estic mentalitzada. No vull pensar què faré, què farem si passa el pitjor que pot passar. És evident que ens defensarem a totes les instàncies perquè tenim arguments legals.

Jo he deixat la política, però aquesta situació m’entristeix. A les darreres eleccions ja no vaig entendre per què s’hi havia anat per separat, perquè la voluntat en un primer moment havia estat treballar conjuntament per un objectiu.