“Ni per tots els diners del món faria una acusació si sabés que és falsa”

Som moltíssims. Sense treure cap mèrit a ningú, és innegable que la fama mediàtica té la seva importància. També és molt efímera, però si tens la sort de concatenar dos o tres casos mediàtics i saps aprofitar aquell moment, pot ser positiu. Ara bé, també pot passar que la sobreexposició et passi factura. De vegades sents o veus algun company dels més mediàtics que farien bé de no exposar-se tant, però també és cert que el gran públic no ho adverteix, i ja saps allò de “Si surt als mitjans és bo”. I no dic que no sigui així, però també n’hi ha de bons i de millors que són més anònims.

Les mateixes que a un bon periodista, un bon metge, un bon bomber, etcètera: el rigor i la professionalitat. Un bon advocat, a part del talent natural de què disposi per a l’anàlisi, l’estratègia o l’oratòria, és imprescindible que, quan té un cas, es prepari, estudiï, no deixi cap detall per analitzar per insignificant que sembli. És bàsic prioritzar els interessos del client per sobre dels propis. Quan prepares un tema, malgrat que sigui el teu mitjà de vida, mai has de pensar quant cobraràs, la teva professionalitat ha d’estar per damunt d’això, t’hi jugues el prestigi.

Crec que els judicis ni es guanyen ni es perden. L’advocat pot fer una feina excel·lent i tenir un mal resultat o una feina pèssima i que el resultat sigui bo per al client. Un exemple: una vegada vaig defensar un violador (cas mediàtic) i, tot i que li van caure un grapat d’anys, el resultat va ser molt bo, i podia haver sigut condemnat a tot el que li demanaven. Vaig guanyar o vaig perdre? Ell va estar satisfet del resultat tot i saber que passaria uns quants anys a la presó.

Sí, tenen molta teatralitat. Massa i tot. Començant per la vestimenta. Et sembla que la toga no és teatralitat? El protocol del tractament i la forma d’expressar-nos davant el tribunal... No parlo dels tecnicismes, que són totalment necessaris, sinó de la pompa, els tractaments, etcètera. Sí, és molt teatral. I el súmmum de la teatralitat el tenim davant del jurat, i això que a Espanya els advocats no ens passegem per la sala com en altres països, de moment.

En el món de la justícia, no. Sobre el món de la justícia, rotundament sí. Dels que opinen, uns quants tertulians de la teva professió, la majoria de polítics i alguns artistes, la resposta és contundent: sí. Hi ha molt indocumentat. De la justícia en parla tothom, i últimament cada cop més. Ja saps això que en aquest país la meitat som advocats i l’altra meitat, entrenadors de futbol, no? Doncs alguns, les dues coses. El cas de La Manada és un exemple clar. En parla i opina tothom i ningú, excepte el tribunals i les parts, ha vist les proves ni ha estat al judici. Molts ni s’han llegit la sentència. L’altre dia vaig sentir un periodista tertulià que demostrava que no sabia la diferència entre robatori i furt. Es fa servir molta demagògia i populisme. Els polítics aprofiten per llançar missatges que la gent vol sentir immediatament després de sortir una sentència que no han llegit... Increïble! Sort que la justícia està en mans de professionals.

El que els periodistes vàreu anomenar “la parricida de Nou Barris”. Una mare que en un episodi d’alienació va ofegar els seus fills, de vuit mesos i dos anys i mig, a la banyera. Va ser molt dur professionalment i humana. Les meves filles en aquell moment eren petites i reconec que aquest cas em va traspassar la cuirassa. Els feia més petons i manyagues que mai.

Hi ha molts casos que sorgeixen i penses: “M’agradaria haver-lo portat, és molt interessant.” Un que m’hauria agradat portar potser és un que em va tocar en una guàrdia: l’assassinat del fillol d’un mossèn de Blanes. Però ja saps, quan vas d’ofici, el risc que et treguin el cas és molt alt. Està molt estès allò que si pagues la defensa és millor. Et quedes amb les ganes, però així funciona això, no et dona temps de demostrar res quan ja t’han demanat la vènia.

M’és indiferent defensar un innocent o un culpable, però és més difícil si saps segur que és innocent, perquè potser sents més la pressió. Si és culpable faràs la feina igual que amb un innocent, però si la sentència és condemnatòria i és correcta, professionalment no t’agrada però saps que s’està fent justícia. No he renunciat mai a cap defensat perquè no m’agradi el que ha fet. Si fos per això, portaria només els que no han fet res. El que sí que no portaria, ni per tots els diners del món, és una acusació que jo sabés que no és certa. Moltes vegades saber la veritat o no no té cap transcendència per exercir la defensa. Com et deia, la trobo imprescindible per exercir l’acusació.

És difícil de contestar. Porto més defenses, però les acusacions, com que sols anar al costat del fiscal, semblen més fàcils.