“Al Mediterrani no se li té el respecte que se li hauria de tenir”

Jo vinc de família de pescadors i amb prou feines caminava que el pare i l’avi ja em pujaven a la barca [La Fiera del Mar, que encara fa servir per mirar la temperatura del mar] i anàvem a pescar. Es feia servir el sistema de calar a la tarda i llevar l’endemà, cosa que suposava que si deixaves la xarxa i resulta que venia mala mar potser l’endemà no la trobaves. Jo, escoltant el pare i l’avi, ja vaig entendre que era important saber quin temps faria i d’on venia el vent per assegurar la pesca. I amb 13 anys ja agafava dades, encara que no tingués aparells llavors. Una vegada vaig enginyar un aparell per mesurar la intensitat de la pluja amb una tapa de cassola connectada a un radiocasset. Apuntava el que veia. I quan jo vaig anar a estudiar enginyeria agrònoma i mentre vaig ser a la mili, la meva mare i la meva germana es van ocupar d’agafar les dades, per això tinc els registres complets.

Un cas el vaig viure jo personalment. Vaig sortir amb la barca i de sobte es va girar una tempesta de llamps i trons. Estrany, perquè era hivern. Jo tinc por als trons. Em vaig ficar dins la coberta de la barca estirat i vaig quedar a la deriva. Quan vaig sortir la barca era coberta de calamarsa. Hi va haver també el cas de la tempesta que va enganxar un creuer al cap de Begur i pel cop d’una onada gegant van morir dos passatgers i setze van quedar ferits. Això és un fenomen típic del Mediterrani. Quan es formen grans ones, com que el tram de mar és petit, a diferència de l’Atlàntic, on hi ha 7.000 km d’aigua entre costa i costa, les ones es formen més juntes i encara no ha passat la primera onada que arriba la segona i es produeix el sotrac. Al Mediterrani no se li té el respecte que se li ha de tenir. És un mar tranquil i benèvol la majoria dels dies, però el dia que s’enrabia...

Una, la gran nevada dels dies 12 i 13 de gener del 1985, que va deixar un pam de neu arran de mar. En la tempesta del 26 d’octubre del 1991 van caure 105 litres en una hora: la intensitat més forta de pluja d’ençà que la mesuro. L’aiguat de l’octubre del 1994, quan van caure 601 litres en tres episodis. Hi va haver corriments a la muntanya, va baixar un hotel. El temporal de Sant Esteve del 2008, que els peixos van saltar a terra i la gent recollia lluços al carrer... I la gran nevada del març del 2010.

El temps sempre ha sigut boig, però ara potser ho és un xic més. És cert que ara potser tenim més percepció perquè tothom té calefacció i comoditats a casa i es nota molt la diferència entre dins i fora. Però el canvi climàtic és un fet. La temperatura mitjana de l’aire ha pujat més d’un grau i la del mar, entre mig grau i un grau a la superfície. I jo a l’Estartit he observat que el nivell del mar ha pujat 12 cm des del 1995. Aparentment sembla poca cosa, però és la tendència. N’hem de prendre consciència.

[Riu] Potser perquè a les notícies, per mal temps que s’anunciï, el temps encara és la notícia més bona.

Potser sí. Però passa que es fa un abús de les alertes de risc i llavors no són efectives. Se’n fan tantes que la gent no en fa cas. Per exemple, ahir [dilluns] hi havia alerta per onatge i no calia perquè no era fora del normal, demà [dimecres] sí que hi haurà un onatge perillós. Però la gent ja no farà cas de l’alerta que activin en vista de la d’ahir.

No n’hi ha cap d’infal·lible. Els sistemes d’observar el cel, els núvols, el mar..., coneixements populars que s’estan perdent, són bons per a la previsió a curt termini. Els models de previsió que es basen en lleis físiques i l’estudi de l’atmosfera, tot i que encara no es coneixen del tot, són més fiables a llarg termini.

Que se’ls ha de respectar i que no sabem què passarà en el futur, però que ens hem d’adaptar.