“Em costa marxar del pantà si no s’aclareix la mort d’aquella mainada”

A mi sempre m’han agradat la natura, les plantes, els animals... i moltes vegades havia pensat a retirar-me a la natura com una experiència personal de veure com seria la vida així. I quan va morir el meu gos, el Pelut, em vaig decidir a venir al pantà, un lloc que coneixia bé, perquè hi havia vingut molt. El Pelut era especial, llest, lleial... Sempre dic que he plorat més per ell que per tota la meva família.

Doncs vius, sense horaris ni presses. Entre març i juliol, els matins solc sortir a pescar i si veig que no piquen vaig a caminar o recollir herbes... Els mesos d’hivern camino o m’estic a la barraca. No tinc por. De què hauria de tenir por? I no trobo a faltar res perquè tinc tot el que necessito per viure. Quan em falten provisions baixo al poble, normalment a Anglès, a comprar i menjo bé. Per exemple, avui em bullo carn de perol. L’aigua, la vaig a buscar a la font del Borni. Encara que tingués molts diners no gastaria més del que necessito. Quan fa tres hores que soc fora d’aquí ja m’enyoro i ja vull tornar.

Molt! Això va ser un sotrac que ha alterat les meves previsions. Volia marxar a final d’aquell 2017 però ara sento que no puc abandonar el pantà fins que no s’aclareixi el cas d’aquesta mainada.

És clar. Si ara jo marxo, algú pot pensar que hi tinc alguna cosa a veure. Jo ja soc conscient que al principi estava a la primera línia de les sospites dels Mossos. És normal. Sort que van poder comprovar que jo era a prop de la presa pescant perquè vaig rebre una trucada de la Seguretat Social. Un dia que vaig anar a mercat a la Cellera, una dona se’m va acostar i em va dir: “Els has matat tu?” Quina barra, la dona. Em va indignar. Jo hi he donat mil voltes al cap pensant què va poder passar i on els van disparar i he parlat amb molta gent i tothom diu la seva però encara no ho entenc.

Si el crim va ser el 24, que jo no ho sé, era el dia del meu sant. Jo pescava a prop de la presa. Hi ha fotos que van fer uns senderistes on es veu un puntet negre que diuen que soc jo. També m’han preguntat a quina hora vaig tornar a la barraca i sempre dic el mateix: no ho sé, jo no miro el rellotge, jo vaig a menjar quan tinc gana. Jo no vaig sentir trets, però és que jo porto cascos quan pesco i el mosso que m’acompanyava quan van fer les proves de so va comprovar que amb cascos no se sentien els trets. I potser si hagués sentit trets no n’hauria fet cas. No és estrany sentir trets aquí.

Jo el primer cop que vaig veure aquesta mainada va ser el dia que els van trobar morts. Aquell dia, el 26 de setembre, jo m’havia quedat a la barraca perquè se sentien caçadors a l’altre costat. Al migdia vaig sortir i vaig veure dues barques que envoltaven alguna cosa que flotava. Vaig reconèixer un dels mossos que porten la investigació, el vaig cridar i em va dir que era el noi, que els havien trobat a tots dos. Després els mossos em van demanar si els ajudava a trobar un baixant per arribar on era la noia, força més avall, i els vaig acompanyar i els vaig ensenyar un camí. El cotxe, l’Opel Zafira, jo no el vaig veure enlloc.

No recordo haver-lo trobat mai pescant. El primer dia que el vaig veure era un dia que jo tornava del poble amb la bicicleta. Deuria ser el 2 o el 8 de novembre crec. Jo sabia que els mossos buscaven un Land Rover blanc. Vaig veure sortir el Land Rover del trencant de Lloret Salvatge i li vaig fer senyals perquè s’aturés. Li vaig dir que els mossos volien parlar amb ell i va dir que li estranyava que si el volien trobar no ho haguessin fet abans perquè un dia que pescava l’helicòpter volava sobre el seu cap. Em va donar l’adreça d’Anglès on vivia.

Jo no ho he dit mai, que jo pensés que ell sigui el culpable.