“Vam poder sortir de Roma per miracle gràcies a un amic italià”

Jo vaig agafar el vol cap a Roma el 16 de febrer i a l’aeroport em vaig posar la mascareta, era l’única. Quan vam ser a Roma ens vam instal·lar en un pis compartit amb cinc noies, de Barcelona, Madrid i València, i fèiem activitat normal. Va passar una setmana i es parlava de l’afectació al nord, a Milà, a Venècia, la Toscana... A Roma continuàvem tranquils. Però en poc temps els casos es van multiplicar. Al nord van tancar fronteres i llavors, des de més al sud, ens vam anar conscienciant. Jo ja trucava a casa i alertava els meus pares, que encara ho veien tot llunyà, pensaven que era qüestió de temps que el problema arribés a Catalunya.

Molt. En qüestió de dos dies ho van tancar tot, la universitat per descomptat, i es va decretar el confinament a casa. I en un moment que a Roma, una ciutat de prop de 3 milions d’habitants, només hi havia 100 contagis detectats. Estava prohibit sortir al carrer si no tenies un justificant que avalés que anaves a una urgència, un servei mèdic... L’incompliment suposava una multa de 260 euros. Hi havia molta policia al carrer per controlar.

Sí, cada dia, les 24 hores del dia hi havia militars al carrer. Un dels punts on hi era a diari eraa la zona de la Fontana di Trevi.

Dimarts de la setmana passada. Quan vam veure que les mesures s’anaven endurint i quan les notícies van informar que tancarien els aeroports entre Itàlia i Espanya, llavors ens vam decidir a buscar ràpidament un vol per poder tornar. Això va ser difícil. Els preus dels vols estaven disparats i arribaven a 500 euros. Ens vàrem posar a mirar opcions i vam estudiar fer Roma-Londres-Barcelona. Jo vaig aconseguir comprar i pagar els bitllets de Londres a Barcelona i els companys ja tenien a la plana el vol Roma-Londres i en el moment de clicar “Acceptar” ens va sortir que el vol s’havia anul·lat. Per sort, mitja hora després el vol Londres-Barcelona també es va anul·lar i ens van tornar els diners. Finalment vam aconseguir –força bé de preu, 120 euros– un vol Roma-París i un vol París-Barcelona.

El problema va ser marxar del pis i arribar a l’aeroport. Els taxis estaven pels núvols i el transport públic està molt mal organitzat i no et pots refiar que vagi a l’hora. Vam contactar amb un amic italià que es va avenir a dur-nos a l’aeroport amb el seu cotxe. Vam quedar –nosaltres érem tres– que ens recolliria a la porta del pis a les 4 de la matinada el dimecres 11 de març. El noi, com que sabia que actuava de manera clandestina i li podia caure una multa o fins i tot mesos de presó si mentia a la policia, estava molt nerviós. Va circular superràpid i de manera temerària i saltant-se semàfors en vermell. Jo pensava que si arribàvem seria per miracle. I vam arribar bé, vam pujar a l’avió a l’hora i l’única cosa és que a París vam haver d’esperar tres hores per volar fins a Barcelona.

Això m’ho vaig plantejar jo. Però jo allà vaig complir el confinament i no em vaig relacionar amb ningú contagiat. Tinc els mateixos números jo que venia d’Itàlia que qualsevol persona que hagi estat aquí. Si hagués vist cap risc, jo no hauria volgut exposar la meva gent.

Quan vaig arribar a Barcelona vaig estar dos dies confinada al pis d’una amiga i vaig estar trucant molts cops al 061, però no hi va haver manera que me l’agafessin. Al final vaig contactar amb el 112 i em van dir que no calia fer-me la prova. Ara estic confinada a casa, a Santa Pau, però no vaig a veure els meus avis. Jo no tinc cap símptoma, però és per protegir-los. Tenen més de 90 anys, van viure la guerra, la dictadura i no es mereixen haver de viure aquesta situació de nervis, inquietud... Tots ens hem de sacrificar i conscienciar que el virus es transmet molt ràpid. I que el pitjor seria que col·lapséssim el sistema sanitari.

Ara per ara, incertesa. Jo el que sé és que he d’acabar el curs com sigui i quan sigui. Tot es farà.