“No volem revenja, només justícia humana, saber qui va matar l’Helena”

Ara, gràcies a l’emissió del cas a Crims a la ràdio i a la televisió, molta gent ha recordat el cas i molta gent vol ajudar. Ens mantenim en la causa i treballem amb advocats per intentar que es reobri. No estem obsessionats ni som il·lusos de pensar que de cop algú s’il·luminarà i ho explicarà tot. Però l’esperança la mantenim, a pesar del calvari per aquell sumari tan mal instruït. La família va col·laborar en la investigació, van ser quatre anys demanant proves, però cada cop picàvem de cap contra una paret. I vam decidir girar el mitjó i recordar l’Helena en positiu i crear l’Associació Helena Jubany i els premis literaris que porten el seu nom.

La policia algunes coses les podia haver fet millor: es van oblidar de recollir uns llumins a l’escenari..., i en cert punt semblaven Mortadel·lo i Filemó, però el grup que investigava el cas hi va posar l’ànima, això ho vam veure i viure. El que va sabotejar la investigació va ser el jutge [Manuel Horacio]. Dos anònims que va rebre l’Helena eren una prova clau i el jutge va negar que es fessin proves cal·ligràfiques a tot el grup de sospitosos i només va demanar fer-ne a la Montserrat (Muntsa) Careta i l’Anna Echagibel, les dues noies que van anar a la presó. Nosaltres i el fiscal vam demanar que es fessin proves cal·ligràfiques a cinc persones i no ho va voler. A la Muntsa la va fer detenir perquè s’ensorrés i delatés els altres i es va suïcidar sense delatar ningú. I per què va fer detenir la Muntsa i no el seu xicot, Santi Laiglesia? Ell vivia al mateix pis, al bloc des d’on van llençar l’Helena. La policia va demanar de detenir-lo i el jutge s’hi va negar. I no va fer punxar cap telèfon dels sospitosos. Només va demanar el llistat de les trucades abans del crim, però era clau punxar els telèfons després. Dos dels sospitosos es van contradir i els va fer declarar per acarament perquè es posessin d’acord. I quan va voler interrogar Laiglesia després del suïcidi de la Muntsa, com que ell va dir que era de vacances a les Canàries per passar el disgust, va ajornar la declaració i quan va ser l’hora Laiglesia va dir que no estava en condicions i va acabar declarant dos mesos més tard... Realment el pitjor paper de l’auca el va fer el jutge.

Què va portar el jutge a fer-ho tan malament, no ho sabem. Però penso que més que res va ser per orgull. Es va equivocar i no va voler rectificar mai.

Sí, estava ben enfocada. Els sospitosos són clars, i no és un de sol, i també hi ha encobridors. Nosaltres a qui no vèiem implicada és l’Anna. I la policia tampoc.

Jo no soc partidari de conspiracions ni confabulacions. Tendeixo a veure les coses planeres i almenys en un d’ells, en Xavi, hi veig un mòbil per despit. A ell li agradava molt l’Helena i va voler acostar-s’hi d’alguna manera curiosa, els altres el van ajudar i la cosa se’ls va escapar de les mans. Quan la van tenir drogada i van veure que no reaccionava, en lloc de dur-la a la porta d’un hospital, la van llençar des del terrat i la van matar.

Jo no els coneixia de res. La primera notícia d’ells la vaig tenir després del crim. Al pare, l’Helena li havia parlat d’una noia que li agradaven els contes, i es referia a la Muntsa.

No. Nosaltres sempre hem pensat que resoldre el cas és cosa del sistema. Hem confiat en el sistema. Vaig parlar amb un membre de l’UES que feia de portaveu, en Francesc Macià. I em va sorprendre: estava més preocupat pel bon nom de l’UES que no pas perquè haguessin assassinat una companya. No estàvem en el mateix bàndol.

Qualsevol que tingui una dada, una pista, que recordi alguna cosa, no suposicions ni especulacions, que les aporti. Tenim el web Helena.jubany.cat/crim. No ens mou la revenja, és qüestió de justícia, no judicial, sinó justícia humana. Els pares de l’Helena, la iaia de 100 anys i tota la família, tenim dret a saber la veritat i tancar el dol.