El crim de la infermera

Carme Font Senen, 68 anys, vídua, supervisora de l’equip d’infermeria del servei d’hemodiàlisi de la Clínica Girona de Girona, podòloga amb consulta particular a casa seva i tresorera de l’Associació de Malalts Renals de Girona (Amarg), va ser trobada, dissabte passat, brutalment assassinada i lligada de mans i peus al seu domicili del número 23 de la carretera de Barcelona de Girona. Sis dies després no consta que hi hagi detencions i el cas s’ha complicat perquè dimecres a la matinada un individu, que va entrar a través d’una finestra, va assaltar les oficines del servei d’hemodiàlisi on treballava Carme Font, tot i que no va arribar a accedir al despatx de la víctima. Els Mossos intenten aclarir si l’assalt a la clínica té relació amb l’assassinat de la supervisora d’infermeria o si és una casualitat.

Carme Font, que tenia edat de sobres per estar jubilada, no sols continuava exercint de supervisora sinó que treballava a diari, no feia ni vacances ni dies de festa. El divendres 25 de setembre va fer el seu horari habitual, des de les vuit del matí fins pels volts de les tres de la tarda. Però cap a la una va protagonitzar un incident que podria denotar que alguna cosa la neguitejava. Una usuària del servei d’hemodiàlisi, una dona gran, un cop acabada la sessió del dia, es va adreçar a la supervisora, Carme Font, per demanar-li si seria possible que li canviés l’horari. I la supervisora va reaccionar amb paraules no gens amables i aixecant el to de veu, obligant la pacient a marxar. L’incident, doncs, va passar poc abans que Font acabés el seu torn a la clínica, que està situada a uns 300 metres del seu domicili de la carretera de Barcelona, on també tenia la consulta de podologia que atenia a les tardes.

L’endemà, dissabte, Carme Font no va arribar a l’hora al servei d’hemodiàlisi. Els companys d’infermeria van pensar que potser s’havia adormit i van trucar-li, però ella no va agafar el telèfon cap vegada. Com que anava passant l’estona i no arribava, una infermera i una auxiliar es van decidir a anar a casa seva –són tres minuts a peu– per comprovar si era a casa. Van arribar al replà del primer pis, on hi ha l’habitatge de Font i la consulta de podologia (comunicades internament), i van picar al timbre. Cap resposta. Van provar de trucar al mòbil i des de fora sentien que l’aparell sonava però ningú l’agafava. En vista d’aquesta situació, van contactar amb la filla de Font, Carme, que justament gestiona l’empresa que proveeix de llençols i bates el servei d’hemodiàlisi de la Clínica Girona, i la noia, que encara manté el nom a la bústia però ja no viu al pis, va anar-hi amb una clau i va obrir l’habitatge.

I es van trobar l’escena d’un crim. El cos de Carme Font, lligat amb llençols, cables i cinta americana, i envoltat d’un bassal de sang que aparentment havia brollat d’una ferida oberta al cap. Tot estava capgirat com si es tractés d’un robatori, però les joies eren a la vista. Els criminals no se les havien endut. I la porta no estava forçada; per tant, les hipòtesis que es consideren són que l’assaltant va entrar perquè Font li va obrir la porta, perquè va entrar amb ella o perquè tenia clau pròpia.

Els mossos i la comitiva judicial van passar hores inspeccionant l’escenari del crim, per buscar rastre biològic o empremtes del criminal i rastrejant càmeres que l’haguessin pogut gravar entrant o sortint de l’edifici, on a l’entresòl també hi ha la seu de l’Associació de Malalts Renals de la qual Font era tresorera, i interrogant veïns per si havien vist o sentit res relacionat amb el crim. Un element que pot aportar informació cabdal i podria ajudar a establir l’hora del crim és el telèfon mòbil de la víctima, que continuava amb bateria dissabte al matí, quan es va trobar el cos. Carme Font solia mantenir una gran activitat amb els serveis de missatgeria del telèfon amb els seus contactes de la Clínica quan era fora de la feina, però divendres, quan va marxar de la clínica, entre les tres i les quatre, van cessar els missatges. Un fet que podria acotar l’hora de la mort.

Però, a part de la inspecció de l’escena del crim, dimecres els investigadors van anar a inspeccionar el servei on treballava la víctima, després que els responsables de Clínica Girona s’adonessin que durant la nit havien assaltat el local, un fet que no havia passat mai. La coincidència que passés quatre dies després del crim va fer relacionar un cas amb l’altre. L’assalt al servei de diàlisi, segons el que han captat les càmeres, va ser perpetrat per un únic individu que va entrar per la finestra que dona al carrer Lorenzana i que va deixar empremtes als vidres i petjades al terra. Tot i que les càmeres el van gravar a l’interior, en ser fosc, no s’identifica i tampoc s’ha pogut establir per on va sortir. No va accedir al despatx de la víctima, que ahir els mossos encara no havien anat a inspeccionar, i per tant no es va poder endur res que ella hi guardés. Tot i que no es pot assegurar que tingui un vincle amb el cas, l’assalt a la clínica desconcerta i posa en dubte la teoria que la infermera fos víctima casual d’un desconegut. L’assaltant podia buscar alguna cosa que no van trobar a la casa o que la víctima no els va voler entregar? És un dels interrogants. Els investigadors també rastregen l’entorn de la víctima, que després de quedar vídua, el 2011, va mantenir un litigi judicial amb familiars del seu difunt marit, Eloi Prat Martí, que era un popular botiguer de la ciutat, regentava Teixits Eloy, i també un gran activista veïnal i cultural. L’assassinat de la veterana infermera només va generar un missatge de condol de l’alcaldessa Marta Madrenas a través de Twitter i no es va fer ni minut de silenci, ni acte de rebuig, ni dies de dol oficial, en descartar-se des del principi, pel perfil de la víctima, que fos un cas de violència de gènere.