Balandrau fatídic

Dissabte, 30 de desembre del 2000. Dia festiu i, per a molts, de vacances, i, per tant, molta gent al Pirineu. Cap a un quart de tres de la tarda i després d’un matí radiant, entre el Balandrau (2.585) i la serra del Catllar del Pirineu oriental van canviar sobtadament i contra totes les previsions les condicions meteorològiques i es va aixecar un torb amb ràfegues de vent de 138 quilòmetres per hora i les temperatures van caure a 16 graus sota zero a la cota 2.400, amb una sensació tèrmica de menys 35 graus, i aquest torb es va mantenir 16 hores seguides. Aquestes dades es van recollir a l’estació nivometeorològica d’Ulldeter del Servei de Meteorologia de Catalunya (SMC) i ara han estat facilitades pel meteoròleg de Farró de la Vall de Bianya, Jordi Zapata. Ell mateix ha remarcat que un vent amb aquesta força pot arrencar blocs de gel i crostes de neu ventada que poden actuar com si fossin projectils, de manera que impedeixen la progressió. I el també meteoròleg Jordi Cruz, al seu llibre 3 nits de torb i un cap d’any. Crònica d’una tragèdia al Pirineu (Símbols Editors), ho descriu més gràficament afirmant que les condicions eren pitjors que no pas a l’Everest i qualificant-ho com a temporal del segle. A més, remarca que hi havia molta acumulació de neu per una tempesta de dies anteriors.

Aquell 30 de desembre, a només sis quilòmetres de distància de l’estació meteorològica d’Ulldeter, van morir nou persones, set a la vall de la Fontlletera entre el Balandrau i la serra del Catllar, i dues a la coma de l’Orri. A la primera zona, hi havia un grup de cinc persones que feien esquí de muntanya amb Josep Maria Vilà, l’únic supervivent, la seva companya Mònica Gudayol, Elena Fernández, Oriol Fernández i Josep Artigas; un altre grup integrat per Pep Marí i el matrimoni Mariàngels Belsa i Josep Miralles i, a la segona, una parella. D’altres que pujaven al Cerverís i quatre més al Gra de Fajol van poder sobreviure i relatar la situació meteorològica extrema que hi va haver aquell dia, corroborada per les dades d’aquesta estació del SMC.

El biòleg Josep Maria Vilà ho pot explicar en primera persona, perquè va aconseguir sobreviure a tres nits en condicions extremes. El seu testimoni va quedar recollit al llibre de Cruz i ara la història d’aquesta catàstrofe explicada i recreada pels supervivents es recull al documental Balandrau, un infern gelat, per a un Sense ficció, que TV3 coprodueix amb Goroka i Lastor Media, SL.

Vilà també va reconstruir la història de la tragèdia, fa dos anys, al programa Islàndia, de RAC1. Segons ell, quan pujaven i encara no havien arribat al coll de Tres Pics, un cop de vent els va tombar i van decidir girar cua. Començaven així 16 hores d’un vertader infern. Ell mateix va descriure aquell moment com si algú hagués activat un interruptor que va fer aixecar un vent que no els deixava veure, ni sentir res, fins al punt que, en aquells primers instants, va quedar sol i cridant desesperadament els altres. El grup es va partir i ell es va quedar amb la seva companya, amb qui van intentar anar perdent altura com van poder. Sense saber-ho tots va anar a parar al torrent de la Fontlletera, que amb aquelles condicions –al punt més alt d’aquest torrent hi va haver una allau–, es va convertir en una trampa mortal.

De fet, Josep Maria Vilà va explicar que, quan la seva companya ja molt debilitada pel fred i delirant li va demanar qui era ell, va tenir clar que havia de parar. Es van poder refugiar en una roca i colgats per la neu, però, tot i que la va abraçar per generar escalfor, no va poder fer res per salvar-li la vida. L’instint de supervivència li va permetre de deixar els sentiments a un costat i, després de quedar adormit algunes hores, va tirar torrent avall, fins que va quedar atrapat en un gorg gelat i envoltat de parets que no podia escalar perquè no tenia material. Es va refugiar en una esquerda on va passar la primera nit i, abans de la segona, l’últim vol d’un helicòpter dels Bombers de reconeixement el va localitzar i, posteriorment, un altre amb grua el va socórrer.

El resultat: tres dits del peu amputats i una sensació de culpabilitat, segons ell mateix va afirmar a Islàndia, que amb els anys ha aconseguit superar. Hi va ajudar la reconstrucció dels fets que a l’estiu del mateix any va anar a fer a la zona i el cim del Balandrau, al qual va pujar l’estiu del 2013 amb la seva germana.