Ficció de fets reals

En un mateix dia, em contacten dos escriptors. El primer, Mateu Ciurana, que abans d’escriptor ha tingut una llarga trajectòria com a periodista radiofònic, cineasta i gestor cultural. Va saltar al món literari amb La copa de Caldes (Curbet Edicions) i ara, em va explicar, està preparant la segona novel·la. I el motiu de la trucada: preguntar-me si podria utilitzar-me en la trama com a autora d’un article sobre els fets ficticis que hi relatarà. I tant que em pot utilitzar! L’altre escriptor que em va trucar el mateix divendres que Ciurana va ser Antoni Pladevall, filòleg i autor de la novel·la d’èxit La clau anglesa (Univers). Pladevall (no el confongueu amb el seu homònim i parent, el capellà i historiador Antoni Pladevall), especialista a narrar històries rurals que confronten la tradició amb la modernitat, em demanava si el podia posar en contacte amb un personatge que va ser protagonista d’una crònica periodística meva per crear un personatge per a la seva propera novel·la. Doncs un honor que l’escriptor Pladevall s’inspiri en un cas meu. I tant que l’ajudaré. El personatge és peculiar, però per provar-ho no quedarem. Això que m’ha passat ara dos cops en un mateix dia ja m’havia passat diversos cops en el passat. Per posar un exemple: el malaguanyat Agustí Vehí, el sotsinspector de la guàrdia urbana de Figueres i també historiador, amb una diplomàcia innecessària, em va demanar permís per introduir-me a mi, la Tura del diari El Punt, com a personatge secundari a la seva novel·la Ginesta per als morts (Alrevés). Sempre l’hi he agraït. També arrancava amb un tema que vaig publicar sobre una de les víctimes del camioner assassí en sèrie Volker Eckert la novel·la de Ferran Capdevila Sota la pell (Proa). I un reportatge d’aquesta cronista sobre la noia trobada morta penjada a Portbou el 1990 va inspirar i obre la narració de La núvia morta al país del vent, de l’escriptor i inspector de la Policía Nacional Rafael Jiménez (Principal de los Libros). I podria seguir la llista de casos. No ho faig pas per vanagloriar-me de publicar temes molt interessants que inspiren novel·listes. No. Es tracta de fer una reflexió sobre la dificultat de crear històries de ficció sense referents reals. La ficció beu de les fonts de la realitat. I també de la importància del periodisme, el de successos en particular, per retratar la societat i, en definitiva, deixar material per a la història.