Deixeu els vells viure en pau

En temps ja força llunyans del segle passat, al poble teníem un metge, a qui afectuosament alguns anomenaven Galeno, en honor del reputat metge i filòsof de l’edat antiga, que era un prodigi d’atenció personalitzada. Podies anar-li a fer consultes de salut o demanar-li que anés a visitar algú a casa mentre feia la partida de botifarra al bar. Mentre el company decidia si cantava trumfos o botifarra, el doctor Terrades ja n’havia pres nota mental, i, segons la urgència del cas, decidia si anava corrent a veure un malalt, concertava cita o feia la recepta allà mateix. I més d’una vegada feia diagnòstics sobtats anant pel carrer només de veure la cara d’algun veí, que no era conscient que estava pioc, i el comminava a anar a la consulta. Tenia gran cop d’ull i bon ofici. Ara, lluny dels temps del ja mític doctor Galeno, tenim un equip de salut, metge, infermera i administratius, que combinen una gran professionalitat amb una excepcional dosi d’humanitat, la millor medicina que es pot receptar sobretot a la gent gran, necessitada sovint de cures de socialització, i més després dels estralls de la pandèmia. I ara apareixen uns anuncis de Salut (emanats dels despatxos) que insten (amb una imatge d’una dona gran) a fer-se digitals per comoditat i no haver d’anar als ambulatoris. Quina idea més brillant (irònic)! D’entrada, molta gent (que viu al món real i no al digital) ja ni el veurà i si el veu no sabrà com digitalitzar-se. Quina mania! Voler arrabassar la ben necessària socialització a la gent gran. Van començar els bancs no volent atendre personalment i encarrilant les gestions cap als caixers i els ordinadors. Als bancs, com que guanyen poc (irònic també), els reca gastar temps dels seus empleats a donar els diners als seus legítims amos, el pensionistes. De cara a la galeria (i l’electorat) tothom s’omple la boca de plans pel benestar de la gent gran, però la realitat és que la van arraconant. Ara inventen uns contenidors de brossa que només s’obren amb targeta o mòbil. Digitalitzats fins i tot per llençar les deixalles. Molts no ho podran fer. I al poble, per acabar-ho d’adobar, la gent gran troba traves, i amenaces de multa, per arribar a l’església, perquè es veu que els cotxes i els vells que traginen desllueixen una plaça (que hauria de ser el centre neuràlgic de la vida d’un poble) que volen convertir en una postal. Sense vida. Un prec: deixeu els vells viure en pau.