“No va ser ni ràbia ni odi, va ser desesperació”
Jaume Badiella explica al jurat com va matar Mònica Borràs a cops de destral a l’habitatge de Terrassa que compartien
La defensa mira de trobar eximents i atenuants per a l’acusat
“No va ser ni ràbia ni odi, va ser un moment de desesperació, sentia que la meva vida no valia res.” Són les paraules que va fer servir ahir Jaume Badiella davant del jurat popular per explicar per què el dia 7 d’agost del 2018 va matar a cops de destral Mònica Borràs a l’habitatge que compartien a Terrassa i va tenir el cos amagat durant deu mesos. El fiscal li demana 24 anys de presó i la família de Borràs, 25, pel delicte d’assassinat amb traïdoria i acarnissament amb agreujant de parentiu. Badiella, que només va voler respondre a les preguntes del seu advocat, Daniel Aragonès, va explicar que la relació amb la Mònica va anar canviant de manera gradual i que de mica en mica ja no sols havia d’aguantar les seves crisis i els seus problemes, sinó que ella el va acabar fent servir de “cap de turc” per desfogar-se de qualsevol cosa. “Era una pressió constant. No m’atrevia ni a dir-li res. Malament si deia blanc o negre, o gris. Quan arribava a casa, no gosava respirar per por que es posés nerviosa. No sabia què fer. Jo no valia res, era un apèndix d’una ment malalta. Em vaig desesperar i la vaig atonyinar amb el primer que vaig trobar. I vaig començar a picar contra ella. Pam, pam, pam, pam!”, va dir Badiella, que assegura que abans la Mònica li havia clavat un parell de bufetades. L’escena va ser al lavabo del pati, entre el bidet i la pica. I el primer que va trobar, la destral que tenia al costat de la porta juntament amb la serra, perquè el dia abans havia fet llenya. La defensa li va fer aclarir si, quan va començar a colpejar-la amb la destral, la Mònica estava de cara. Badiella va explicar que la va empènyer cap a dins, però tota l’estona la va tenir de cara. I que, quan ella va caure, ja no la va colpejar més. La seva versió elimina la traïdoria i acarnissament, perquè l’atac no hauria estat per sorpresa i no s’hi hauria acarnissat. A més, va especificar que Borràs era una dona grossa i forta. “Pesava 100 quilos”, va dir. “Quants cops de destral li va clavar?”, va voler saber el lletrat. “Jo en vaig comptar sis o vuit, però el forense diu que onze. Deu tenir raó el forense”, va admetre Badiella, que va respondre sempre amb to pausat i serè.
I per què va amagar el cos? “No ho sé, em sembla que tenia por, no sabia què fer i no podia culpar ningú”, va explicar Badiella, que va viure durant deu mesos amb el cadàver de Borràs entaforat al pati de la casa.
El tipus de relació que mantenien Jaume Badiella i Mònica Borràs va ocupar bona part de les preguntes a l’acusat i als testimonis durant la vista d’ahir, tot i que el magistrat president va insistir més d’un cop que només interessava el que va passar el dia del crim. Isabel Cazorla, la lletrada que exerceix l’acusació en nom de la família de la víctima, considera que, pel fet indiscutible que Borràs i Badiella havien estat parella sentimental abans, ja queda acreditat el delicte de violència de gènere i el plus de pena per parentiu que se li proposa. Però la defensa va insistir perquè s’aclarís quina mena de relació mantenien Badiella i Borràs quan Badiella la va matar i va denunciar que havia desaparegut.
“Vivíem com a amics, la vaig deixar venir a casa, perquè, si no, s’hauria quedat al carrer”, va explicar Badiella. La mare de Borràs va explicar que ja no eren parella, però que vivien com un matrimoni sense ser un matrimoni i que anaven de vacances junts. No va admetre que a la família tractessin Badiella com “el criat” de la Mònica, però va afirmar que era cert que ell l’ajudava molt i l’acompanyava arreu. “La seva relació anava més enllà de la simple relació de companys de pis”, va ser la versió del germà de Borràs, que, com la mare, va admetre que la relació amb la seva germana era complicada, pel seu caràcter i per la malaltia, un trastorn límit de la personalitat, que tenia Borràs. Van negar que els problemes amb la família haguessin arribat mai al jutjat. La germana de Badiella va assegurar que no tenien cap mena de relació. “Només vivien sota el mateix sostre.”
La defensa, que qualifica el delicte d’homicidi i no pas d’assassinat, i que d’entrada demana que Badiella sigui absolt per eximent complet d’alteració mental, també es va ocupar de remarcar la col·laboració de l’acusat en la reconstrucció dels fets després de la troballa del cadàver i la seva detenció, a l’hora de donar mostres biològiques, i també va fer constar que Badiella ha cedit als familiars de la víctima la seva meitat d’un pis que tenien comprat junts. Col·laboració i reparació de dany que es podrien tenir en compte a l’hora de rebaixar la pena en cas de condemna. El judici durarà tota la setmana. El jurat ha d’escoltar encara els pèrits i els policies abans no li entreguin l’objecte del veredicte.