Gámez: el comissari més solidari no es rendeix

El vaig veure per primer cop el 2 d’abril del 1994, un dia que una ventada va fer caure cinc paracaigudistes portuguesos al mar a Roses, un accident que va acabar amb un mort i una desapareguda. Llavors, Xavier Gámez era un jove guàrdia civil. L’últim cop que el vaig trobar, poc abans de la pandèmia, va ser en un restaurant de Girona. Gámez, que va ascendir fins a tinent a la Guàrdia Civil, llavors ja feia temps que era comissari dels Mossos d’Esquadra i ja tenia diagnosticat que tenia ELA (esclerosi lateral amiotròfica), una malaltia que provoca immobilitat gradual perquè les neurones no poden fer arribar ordres a l’aparell muscular. Indiquen els especialistes que podria tenir un origen hereditari i també que està relacionada, no se sap ben bé per què, amb el servei a les forces armades. No té cura. Aquell dia, Gámez, servidor de les forces armades, es va acomiadar informant-me que no comptés amb aquella possibilitat que li apuntava jo, que la ciència almenys trobés la manera de frenar-li l’avanç dels efectes de la malaltia. Ell tenia clar que el seu cos aniria deixant de complir les ordres de moviment i que ja no em podria fer més cafès com fins llavors, que, amb esforç, m’havia fet al bar que regentava la seva dona. El comissari tenia coll avall que estava condemnat a un arrest domiciliari permanent, que al cap de poc temps es va ajuntar amb el confinament general per la pandèmia. Aquest any, el comissari, ja sense capacitat de moviment i amb un respirador, demostra que no és home de rendir-se així com així; irromp a la societat a través de les xarxes i aporta una eina, enginyada per ell, que facilita la vida dels malalts d’ELA i la dels seus cuidadors. Es tracta de la seva “guia per a persones dependents amb esperit guerrer”, on explica que amb un aparell Smartphone i un assistent de veu pot comunicar-se amb tothom, contestar missatges i fer feines domèstiques ben elementals com ara engegar i parar la televisió, baixar les persianes... de manera que el malalt sigui més autònom i deixi un xic de llibertat als cuidadors. Una guia que ja s’està recomanant als docents de teràpia ocupacional. Amb aquests enginys he pogut restablir el contacte amb Gámez, que no es pot moure però que conserva tota la seva lucidesa i recorda a la perfecció aquell llunyà dia del 1994 i que el cos de la noia, que era filla d’un brigadier portuguès, no va aparèixer mai.

El comissari, que lluita pels drets i per la millora de la vida dels malalts d’ELA, ha emprès una croada perquè es desbloquegi la llei ELA, cosa que suposaria una important dotació pressupostària i que fa temps que el PSOE i Podem tenen aturada al Congrés. “Quedeu-vos amb la meva cara, la dels malalts d’ELA que volem viure amb dignitat. No ens obligueu a plantejar-nos voler morir per no poder costejar-nos viure”, els etziba en un vídeo. La petició del comissari hauria de ser ordre de compliment obligat. Obeïu!