El quadern negre
Tura Soler
Cas del nen xuclat a la sorra: “Podria tornar a passar”
Jordi Sargatal ho explica per l’existència de corrents fluvials que apareixen quan el mar boteix el curs extern del riu
“Podria tornar a passar.” És la resposta que dona Jordi Sargatal (zoòleg i naturalista, exdirector del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, gran expert en zones humides) quan se li pregunta si es podria repetir un cas tan extraordinari com el que va passar el 1980 quan un nen de 6 anys, René Henzig, va ser xuclat per la sorra a la platja de Sant Pere Pescador. Sargatal remarca que tot i que el cas és extraordinari, “si va passar un cop podria tornar a passar”. Sargatal rememora que quan ell era petit i ja rondava per les zones humides de l’Alt Empordà, la seva mare li deia que vigilés que hi podia haver xucladors i se’l podrien empassar. Encara que l’existència dels xucladors que els plantejaven els ancestres és llegenda, l’expert naturalista admet que ell mateix en més d’una ocasió va quedar atrapat en zones molles i hi va deixar les botes, sense poder-les recuperar. Aquí no hi ha aquelles perilloses arenes movedisses dels deserts americans que ens ensenyen les pel·lícules, però, remarca Sargatal, hi ha el que es poden anomenar sorramolls, similars, però amb mullena pels cursos d’aigua subterranis.
Els cursos d’aigua subterranis s’obren pas fent forats sota la sorra i hi deixen concavitats; poden ser causants d’enfonsaments sobtats de la sorra, que és el deuria passar amb el nen que va morir quan hi va ser empassat. I perquè hi ha aquests corrents d’aigua allunyats del curs del riu? Sargatal recorda que antigament el Fluvià desembocava a Sant Pere Pescador, seguint un curs paral·lel a la costa, i que en anys de molta pluja aquest “riu vell”, com s’anomena aquest curs fluvial, hi entra aigua i es produeix un fenomen que consisteix que el mar boteix el riu (quan l’aigua del mar pressiona cap a la costa i impedeix que el riu desembassi al mar, llavors el riu busca viaranys alternatius i acaba passant per sota les platges, fent forats. I llavors queden les concavitats que no es veuen però que en casos excepcionals es poden enfonsar, com va passar amb el nen suís que va desaparèixer el 1980. El forat es torna a tapar amb sorra i ja no es nota.
Era el 25 de juliol del 1980 quan la família Henzig aprofitava el seu darrer dia de vacances a la platja de Sant Pere Pescador. Eren junts a la sorra, on hi havia també altra gent, amics. De sobte es van adonar que el nen no hi era. El van començar a buscar per tot arreu. No era enlloc, ni a l’aigua ni a la platja. Van donar senyal d’alarma, i durant dies tothom es va bolcar a buscar el nen i la Guàrdia Civil es va posar a investigar la desaparició contemplant la hipòtesi d’un segrest o d’un rapte a càrrec d’un pederasta. No van trobar cap pista i la família va haver de tornar a Suïssa sense saber què li havia passat al seu fill. Tres anys després, el 4 de juliol del 1983, uns nens, també estrangers, que jugaven a la platja de Sant Pere Pescador i feien un forat a la sorra amb les seves pales, van ensopegar amb la calavera. Era el cos del nen desaparegut. Estava enterrat a una profunditat d’un metre, i a uns 15 metres del mar. Al mateix lloc on l’havien vist per darrer cop. Hi havia el banyador blau que duia i la seva tovallola.