Tocat de bala, dotat de moral

“Ara que estem cara a cara i em veus els ulls, et sembla que soc un perillós mafiós?”, em va etzibar amb fina ironia l’home amb qui compartia taula quan, a les postres, jo vaig entendre que dinava amb el protagonista d’aquelles cròniques que explicaven, l’any 1994, que la Guàrdia Civil el considerava el cervell del segrest de la Maria Àngels Feliu. És en Josep Maria Muns Molina. Un veí de Vic que va en cadira de rodes des del gener del 1992 per un tret de bala, que encara ara ningú sap d’on venia ni qui el va disparar, que va rebre mentre viatjava al seient del copilot d’un cotxe, on ell no havia d’haver anat. Va passar a Marbella el 12 de gener del 1992. Paradoxalment, Muns es va convertir en sospitós del segrest a ulls de la Guàrdia Civil per aquella tragèdia que el va deixar paraaplègic. Quan va ser alliberada, el 27 de març del 1993, Maria Àngels Feliu va aportar molts detalls del que li deien els raptors que no es deixaven veure el rostre. I un va deixar anar que a “un camarada li havia engegat un tret la bòfia”. I la Guàrdia Civil va fer les seves càbales i va trobar un home que li havien disparat un tret. En Josep Maria Muns. En canvi no van caure que ells mateixos, el 28 d’octubre del 1989, havien tirotejat a Girona el cotxe de Pep Zambrano, el municipal d’Olot que sí que va participar en el segrest.

“Però com podien pensar que jo podia haver organitzat un segrest, si el 1992 vaig estar a les portes de la mort?”, exclama Muns, que recorda que a més a més ell, el 1994, quan el tenien encartat com a sospitós, havia acompanyat la Guàrdia Civil a fer rastrejos a Osona, comarca que coneix molt bé, per buscar el catau on havia estat Feliu. No se’n sap avenir. Com tampoc pot entendre com el crim de què ell va ser víctima s’arxivés sense aclarir-lo. El màxim que va arribar a aclarir la Policía Nacional és que la bala havia estat disparada amb un Cetme o una arma d’una potència similar. I prou. La família de Muns, que llavors tenia 34 anys, fins i tot va escriure a Jesús Gil, alcalde de Marbella de l’època, però ni tan sols els va respondre. L’arxivament de les diligències pel jutjat d’instrucció 5 de Marbella, i de l’Audiència de Màlaga, van deixar Muns sense possibilitat de rebre indemnització, ja que no existia autor conegut a qui exigir la responsabilitat civil. Muns va presentar una reclamació al Ministeri de Justícia perquè se’l considerés víctima del terrorisme. L’hi van desestimar. Va presentar recurs contenciós a l’Audiencia Nacional, que també l’hi va desestimar, en una resolució de la sala on llavors exercia Margarita Robles, actual ministra de Defensa. No van veure proves que fos víctima de cap grup terrorista organitzat. Muns recorda que durant molt temps ell mirava sota el cotxe per si li haguessin posat una bomba lapa. Tenia por perquè els mitjans l’etiquetaven com un exespia del Cesid, cosa que sempre ha negat. Només una indemnització va rebre 6 milions pessetes d’Antena 3, condemnada per intromissió al dret a la intimitat per les barrabassades que van dir d’ell al programa La sonrisa del pelícano. El cas és que Muns, tetraplègic, s’ha hagut de buscar la vida sense comptar amb la justícia. Ara té 66 anys i té una pensió de discapacitat, però ha treballat en una empresa de productes químics, s’ha casat més d’un cop, mai perd la moral i procura salvar totes les barreres que es troba per culpa d’aquella bala perduda que el va tocar, no sap per què, aquell llunyà 12 de gener del 1992. Una nit que recorda molt bé. Ens explicarà tots els detalls en el proper capítol.