El quadern negre
Tura Soler
Bardalet, el protagonista
Fa anys vaig vaticinar (està escrit, no ho invento ara) que les històries del forense Narcís Bardalet serien aptes per fer una sèrie televisiva a l’estil de Comisario Montalbano, amb la diferència que Montalbano, tot i que molt versemblant, és un personatge de ficció i en Bardalet, ben real i, per fortuna, viu. Doncs el meu vaticini s’ha complert. Ja tenim aquí El forense, la sèrie de TV3, de moment només visible a través del canal 3Cat, que té com a protagonista Narcís Bardalet, amb el periodista Manel Alías (excorresponsal a Rússia de TV3 i Catalunya Ràdio i Premi Nacional de Comunicació de la Generalitat com a conductor. “Narcís Bardalet segons Manel Alías”, s’anuncia en els crèdits, però si mireu els sis capítols que de moment s’han penjat (cosa que recomano) hi trobareu l’essència del forense més popular. “En Narcís en estat pur”, segons reconeixen els seus col·legues d’ofici. És a dir, en Narcís Bardalet segons Narcís Bardalet. Mentre la imatge del veterà forense i pediatre es projecta i omple de forma magna la pantalla, la seva veu, amb els seus silencis (estudiats o espontanis, però d’una gran efectivitat narrativa), escampa la doctrina del forense per les consciències dels espectadors. El Bardalet autèntic parla i filosofa integrat a les imatges dels Bardalets figurants d’altres èpoques (el paper de Bardalet adolescent el fa el seu net). “Qui ets? Què t’han fet? Qui t’ho ha fet? On t’ho han fet...?”, pregunta la veu del protagonista a cau d’orella a un cadàver simulat d’una víctima. Apareixen reiteradament imatges de cadàvers (figurats) que serveixen de guia per explicar el procés d’investigació forense. Unes imatges necessàries donades les circumstàncies, encara que ja sabem que algú dirà (potser ja s’ha dit) que alimenten la morbositat. Narcís Bardalet, el científic que creu en Déu, es mostra com el gran narrador que és, un predicador que manté l’espectador embadalit esperant la resolució del cas de la morta amb una serp gegant tatuada, de l’assassinat de la jove gitana cremada... No importa que durant tot un capítol es parli d’una clau anglesa com a arma del crim encara que les imatges que van apareixent siguin d’una clau d’estrella. Si la veu de Bardalet proclama que és una clau anglesa, és una clau anglesa. La paraula de Bardalet és dogma de fe. A la realitat i a la ficció. També és un trumfo el llenguatge, a vegades poc normatiu, però autèntic com ell mateix, que parla Narcís Bardalet. “Nano, nano, vigila que t’enganxaràs els dits” o “Si vas a cardar a camp contrari corres uns riscos, tu mateix!”, expressions fresques i espontànies que s’escolten de la boca del forense, que en sap un niu, d’alliçonar a través de metàfores i màximes, pròpies i manllevades. El llenguatge bardaletià amb les genuïnes expressions del forense dona un caire amè i peculiar a la sèrie, ben complementada amb entrevistes de Manel Alías a personatges que, com el forense Bardalet, també estan a prop de la mort (tanatopràctics, infermers de serveis pal·liatius, supervivents de tragèdies...). Alías, el conductor, aconsegueix robar un pèl de protagonisme a Bardalet quan revela de quina manera ell, quan era adolescent, va ensopegar, literalment, amb un mort mentre remava. Però el protagonisme l’acapara, com toca, Narcís Bardalet, el forense, l’investigador de la mort, el filòsof de la vida. Bardalet, l’home, és mortal, com tothom, però el seu personatge queda immortalitzat. És el vaticini que faig a la darrera línia de Rigor mortis, el meu llibre que relata la vida fascinant d’aquest home real. Llarga vida al forense que transita a cavall d’un Land Rover amb un havà als morros.