“La lletra és com la cara, ho diu tot ”

La grafologia és una ciència que no té res a veure amb les pseudociències i encara molt menys amb la màgia. Té una base científica molt sòlida que s’utilitza en criminologia, psiquiatria i psicologia. Moltes seleccions de personal es basen o es basaven, abans de la invasió de les noves tecnologies, en l’anàlisi de texts escrits a mà o la signatura dels candidats. Res de màgia! Em fa molta gràcia quan interpretes una signatura i et diuen que els ho has endevinat tot... No endevinem res que aquesta persona no sàpiga, tret que no es conegui a si mateix/a.

La lletra és com la cara, és el mirall de l’ànima. Si estem malament o depressius l’expressem d’una forma determinada. També si estem contents, enamorats, fins i tot si tenim alguna malaltia física o mental. Amb la lletra reflectim absolutament tot el que es pot expressar a través de les emocions. Si preguntes si es pot enganyar sobre l’autoria d’un escrit, et dic que sempre hi ha trets molt rellevants que fan saber quina mà l’ha fet.

Pot intentar fer-ho, però sempre existeixen petits trets o detalls que no es poden amagar perquè són inconscients i que acaben donant-nos la pauta del seu estat anímic real. Quan escrivim o signem un escrit no fem conscientment les formes de les lletres. Si ens hi fixem, som autòmats i, tot i que no fem dues signatures iguals, sempre hi ha trets distintius.

El cos d’escriptura, com he dit abans, es realitza de forma automàtica. Si es volgués falsificar deixaria de ser inconscient i passaria a ser conscient, cosa que faria canviar la velocitat d’escriptura, i, a més, no seria homogènia; per tant, es veuria forçada. Per intentar enganyar un pèrit seria més fàcil amb la signatura, tot i que en escriure, si passem de l’inconscient al conscient, això ens delata.

Tinc un cas molt interessant dels anys noranta en què vaig participar sobre un testament hològraf a Saragossa d’una persona molt coneguda de la noblesa que tenia problemes de demència senil. S’havia de determinar si el testament havia estat fet abans o després de desenvolupar la malaltia. Es va determinar que la persona estava en plenes facultats en el moment de la redacció.

Fa trenta anys el món dels pèrits cal·lígrafs a Barcelona era un món tancat, amb un grup de gent molt concreta, i fer-t’hi un forat era força difícil. Últimament, gràcies a les noves tecnologies, que avancen amb passes de gegant, podem comunicar-nos amb escrits teclejats i també àudios que encara faciliten més la comunicació interpersonal. Aquesta situació ha fet minvar fins a pràcticament la desaparició la paraula escrita a mà, cosa que fa disminuir dràsticament la feina dels grafòlegs i pèrits cal·lígrafs. Si abans hi havia poca gent que s’hi dedicava, d’aquí a uns anys potser serem una espècie en extinció. Per altra banda, de molt jove vaig haver de començar a treballar com a garatgista perquè va morir el pare i havia d’ajudar la mare aportant un sou a casa.