El flabioler que amansava els llops

“El botxí li posà el llaç al coll, per la ment d’en Pere sorgien de forma rapidíssima tots els seus records, la felicitat de molts moments a les Encies quan era un infant, reminiscències d’instants bonics a les Planes d’Hostoles, a Cogolls, a Sant Feliu de Pallerols. Observava els seus estimats amics els sis llops quan eren cadells, saltant-li a sobre jugant i corrent pel seu voltant. En aquell moment el jutge donà l’ordre... Podeu procedir.”

Aquest passatge és al final de l’obra Petrus Torrent. Llobater i bruixot, la tercera novel·la de caire històric d’Adam Guardiola, mosso d’esquadra i escriptor que s’ha volgut remuntar al segle XVII, en aquells temps en què la tortura era una arma quotidiana per aconseguir que els arrestats confessessin, delatessin i acabessin penjats d’una alta forca. Com li va passar a Pere Torrent, flabioler, i una colla de dones de la zona de les Guilleries en aquells temps que van ser titllades de bruixes i que van coincidir amb Torrent, que hi feia música, en un aplec de Sant Martí de Casserres. Guardiola es va apassionar pel cas de Torrent, que va descobrir per casualitat. “Va ser un dia caminant, m’havia descarregat un pòdcast del programa de ràdio ja desaparegut Milenio 3, de la Cadena Ser, i en aquell cas parlaven d’oficis màgics, entre altres els llobaters. Al final va sortir un naturalista que va parlar d’en Pere Torrent, que havia estat jutjat a Sant Feliu de Pallerols el 1619”, explica Guardiola, que llavors ja feia temps que havia publicat els seus altres dos llibres –La boina vermella i Diari d’un soldat napoleònic a Catalunya– i buscava un tema diferent. Li va agradar el tema del llobater i va començar a investigar, i va trobar el seu judici al llibre Procés d’un bruixot, del frare caputxí Nolasc del Molar, editat el 1968. Allà hi ha les actes del judici transcrites pel frare. Amb tota la informació a l’abast, només calia dramatitzar-ho i edulcorar-ho per convertir el fet real en una novel·la. I això és el que va fer Adam Guardiola i el llibre, publicat per Editorial Oliveras, ja ha vist la llum. I Pere Torrent, àlies Cufí, té la seva història novel·lada. La trama, encara que l’autor hi posi el seu gra de dramatització, és fidel a la realitat exposada en el procés. Només ha canviat els cognoms d’alguns dels implicats en el procés perquè fent investigació pels pobles va descobrir que aquests cognoms perduren encara amb personatges vius. Guardiola vol destacar que és curiós que a Catalunya no és la Inquisició la que jutja, sinó que en aquella època són els batlles de les poblacions que fan de jutges. “Quina experiència i professionalitat podien mostrar? Per mi cap ni una. El secretari és un notari i el fiscal venia de Girona”, remarca Guardiola, que afegeix que, a diferència d’ara, que preval la presumpció d’innocència, quan algú era denunciat per bruixeria es considerava culpable i tot el judici només buscava que es declarés culpable i que denunciés els còmplices. S’escoltava l’inculpat diverses vegades, les declaracions eren guiades, sempre havent de contestar preguntes que el portaven a declarar el que a ells els interessava, tenint-lo aïllat i tancat en una cel·la durant tot el judici. Si no declarava el que el fiscal i el jutge volien sentir, es passava a la tortura física. I un ajuntament com el de Sant Feliu de Pallerols tenia una cambra de tortura. I als condemnats a mort, sempre a la forca, abans se’ls tornava a torturar perquè allarguessin la llista de còmplices –en realitat, d’innocents, com Pere Torrent–, que acabarien penjats. Això passava el 1619. Forma part de la nostra història.