L'estratègia per encerclar el foc es va canviar poc abans de l'acorralament mortal

Des de la mateixa nit que es va declarar el foc, el dilluns 20 de juliol, els comandaments i experts que els assessoren van decidir atacar el foc per dos flancs amb una doble intenció: evitar que arribés a la població d'Horta de Sant Joan (flanc esquerra) i evitar que entrés al parc natural dels Ports (flanc dret). Així es van disposar les anomenades línies d'aigua, que es van anar obrint camí gràcies a la intervenció de les unitats especials del GRAF, que sempre van encapçalar aquestes línies. Els GRAF obrien camí talant arbres i vegetació perquè els bombers poguessin anar desplegant les mànegues per remullar la zona del foc. Les unitats terrestres van treballar tota l'estona al límit entre la zona verda i la zona afectada pel foc, zona calenta i zona freda, com anomenen en el seu argot. Malgrat les dificultats orogràfiques, els equips d'extinció van aconseguir la nit del 20 al 21 de juliol estabilitzar el foc i gairebé encerclar-lo en un perímetre de poc més de seixanta hectàrees, que era la superfície inicialment afectada. L'endemà al matí, les previsions meteorològiques ja advertien que a partir del migdia la situació es podia complicar molt a la zona perquè es preveia l'entrada de vent fort. Això implicava d'una banda que la zona del foc podria deixar de ser segura per a les unitats terrestres i que els mitjans aeris s'haurien de retirar. Durant el matí del dia 21 l'objectiu principal va ser tancar del tot el perímetre del foc. Només faltava coronar uns 150 metres, la distància que restava perquè les dues puntes dels flancs s'unissin. Però les línies d'aigua van començar a tenir problemes de rendiment per culpa del desnivell del terreny. Les tasques es van començar a complicar i la pressa per unir els dos flancs va fer que sobre la marxa es modifiqués l'estratègia marcada pels experts, que, a diferència del que van fer, havien recomanat que cada flanc arribés a la paret del cingle perquè la roca actuaria de tallafoc i, per tant, no calia unir els dos flancs. Les presses, però, van fer variar els plans marcats i probablement aquesta decisió també va influir en el fet que es donés l'acorralament massiu quan el foc va revifar de manera inesperada. Fins al moment de la represa, el foc havia cremat la vegetació de terra però pràcticament no havia afectat les copes dels arbres, per tant la presència de combustible vegetal a la zona era considerable. La represa del foc es van produir de baix cap a dalt, a la zona per on el foc ja havia passat. Per això va agafar de sorpresa els equips que treballaven a la capçalera, que van quedar atrapats pel pas de les flames. El fet que la zona on es van refugiar les víctimes hagués cremat només a mitjana intensitat i encara hi hagués vegetació intacta va fer que en les represes l'incendi es convertís en un foc d'alta intensitat i letal. Les diverses unitats que van ser víctimes de l'atrapament, entre ells els GRAF de Lleida, Barcelona i Tarragona i bombers dels parcs de Vilafranca del Penedès, Mataró, Amposta i Tortosa, es van refugiar en diferents zones esperant que el foc els passés pel damunt. I així va ser menys en el punt on es van refugiar el grup de GRAF de Lleida, on la concentració de massa forestal va fer disparar la temperatura i, sobretot, el fum i la concentració de gasos van causar la mort de cinc dels sis agents. L'únic que es va salvar, Pepe Pallàs, va fugir instintivament d'aquell punt pel mig de les flames i es va fer cremades més importants que els seus companys morts però va aconseguir arribar a una zona ja cremada en alta intensitat on va poder continuar respirant fins que va ser rescatat.