“Les herbes les tinc per fer bons remeis, la maldat no la conec”

Vivíem a Montcada i Reixac perquè el pare es va casar allà, però quan tenia 5 o 6 anys estava faltada de salut, per problemes respiratoris, i el metge va dir al pare: “Eh que teniu casa a la Cerdanya, doncs si voleu que la nena es curi, ja podeu anar cap allà.” I com que encara conservaven la casa familiar vam venir.

Crec que el que em va curar van ser les sopes de pa de segle, aquell pa negre. Jo era un tap, i me’n donaven rosegons. Fornejàvem pans de 7 o 8 quilos, duraven tota la setmana i no tinguis por que s’assequessin!

No podria pas dir quantes. Moltes i moltes. Gairebé totes les que viuen aquí i alguna que aquí no abunda, com l’orella d’os; me’n va dur un guardaboscos i en tinc una d’avivada a l’hort.

Doncs un bon remei és agafar segle, s’aixafa ben aixafat amb el cul d’una ampolla sobre una pedra, després s’hi posa vinagre i s’escalfa al foc en una paella. S’impregna un drap de fil i s’embolcalla al coll. Abans s’agafava el mitjó que es duia al peu esquerre, es girava del revés, i després te l’havies d’enrotllar al coll i l’escalfor del peu curava.

La flor de saüc. S’ha de deixar assecar a l’arbre. (És important totes les herbes assecar-les a l’ombra perquè el sol se’ls emporta les propietats.) Un cop assecada es fa torrar sobre les brases i aquell baf, recollit amb un drap, treu tota la migranya.

L’hipèric. Es fan novenes d’infusions. Es fa bullir l’hipèric amb aigua i quan està feta la infusió es posa a la nevera i cada dia se’n va bevent un got.

Per a això no en sé cap. Jo no vaig mai a la perruqueria. Hi vaig anar quan es va casar el fill i mai més. El cabell me’l rento només amb vinagre i va bé. (La Maria du una llarga cabellera recollida en un monyo.)

Només per a remeis. A casa la maldat no la coneixem. Sí que hi ha herbes ben tòxiques, com la tora. A Puigcerdà, una família es va intoxicar, i va morir l’home, perquè la dona la va confondre amb coscoll (api silvestre), i la va posar a l’amanida. La flor té molta rabietat, però quan era petita en collíem l’arrel (que és molt petita) i en fèiem sacs i amb el pare els portàvem a vendre a Alp. Es pagaven a uns dos rals el quilo. Les compraven a sacs, crec que anaven per als pellaires, que n’hi havia molts. (Antigament l’arrel de tora s’usava per a tintures i vernís).

És fàcil. Quan vas a coscolls, nosaltres en diem “anar a coscolls” quan l’anem a collir, t’has de fixar en la tija. La tora, verinosa, té una sola tija i en forma de triangle i la tija del coscoll, bo, té forma ben rodona.

A cal Gispert ha passat molta gent a curar-se, per un carn esqueixat, gent espatllada. Jo els arreglo. I també he tret les berrugues a molta gent. Amb marxívol. Però el pacient ha de comptar molt bé les berrugues, Una dona que les va comptar malament i se’n va deixar tres, doncs aquestes tres encara les té. I també passa que no les pots treure a persones que tenen relació consanguínia directa. Jo no les he pogut treure al meu fill.

Doncs quan la persona ha comptat bé les berrugues, s’apunta el seu nom, cognom i adreça en un paper. Després busco una mata de marxívol, m’assec al costat i sense arrencar la mata vaig esqueixant les fulles, mentre dic l’oració que toca. Passats uns dies, si la mata s’asseca, les berrugues desapareixen. Si no marxen, és que el pacient és de consanguinitat o que no hi té fe. El do a mi me’l va passar una dona del poble, l’Antònia, però fins que ella no va ser morta no el vaig tenir jo.

La gent va a la farmàcia, no escolta, no estudia, no saben, no s’interessen... i diuen que això és bruixeria. Però és saviesa. Se’n podria fer un llibre.