“A Olot vaig tenir por i la jutgessa i jo vam necessitar protecció policial”

Jo vaig fer dret i volia ser jutge, però vaig fer tres anys d’oposició i només vaig aconseguir ser jutge substitut a Terrassa uns mesos. I vaig tenir el meu primer destí com a secretari judicial a Santa Coloma de Farners. Hi estava molt bé, però llavors va arribar una comunicació del TSJC que em deien que hi havia hagut una errada en l’assignació. I vaig haver de triar un altre destí. Vaig anar a Olot. Quan vaig arribar allà, el cas estava contaminat: els jutges, deprimits pel fiasco d’haver donat Maria Àngels Feliu per morta; el fiscal Ganzenmüller ja no volia tocar el cas per no tornar a errar-la; la jutgessa de la ciutat no volia veure els policies locals com a sospitosos... I vam arribar nosaltres, la jutgessa Pilar Castillo i jo; érem joves i veníem frescos i amb un punt d’inconsciència i tossuderia...

Doncs té un 95% de realitat i un 5% d’invenció. El lector haurà de fer l’esforç de detectar aquest 5% de personatges i situacions fictícies. Però el llibre conté quelcom més que la història del segrest. Vaig pensar que Olot sempre apareixia per afers dolents i, com a especialista en esport i apassionat pel Club Patinatge Olot, vaig decidir compaginar els episodis del segrest amb les meravelloses coreografies de les patinadores olotines, que tants títols mundials han donat a la ciutat.

No sé si a algú no li agradarà. A la Maria Àngels Feliu i al seu lletrat, Carles Monguilod, ja els he fet saber la publicació i no hi posen cap objecció. Als segrestadors potser no els agradarà, però és la realitat que ja coneix tothom. La Guàrdia Civil no s’hi oposa i fins i tot un tinent coronel de l’UCO farà el pròleg. A la Pilar Castillo, la jutgessa, potser li farà recança per la seva timidesa i modèstia...

No ho sé. A l’ex-Ajuntament d’Olot, el de l’època de les detencions, no li agradava l’actuació judicial, com ho prova que quan va sortir publicat que els sospitosos del segrest eren policies, van enviar un emissari al jutjat que pretenia que féssim una rectificació de la notícia. Vam al·lucinar. Es veu que ells no entenien la investigació i nosaltres no enteníem la seva reacció. Tot s’explica en el llibre.

Sí. La jutgessa Pilar Castillo i jo vam acabar amb protecció policial després d’un parell d’episodis de persecució nocturna que vam patir cadascun de nosaltres. Jo vivia sol a Olot i un dia que al vespre vaig baixar a trucar a la cabina, un individu em va estar seguint i quan jo, dins la cabina, li vaig què volia, em va fer un gest inequívoc amb la mà: que em tallaria el coll. En lloc de trucar a casa, vaig trucar a la Guàrdia Civil.

Oficialment, sí. Des del meu punt de vista, tinc dubtes si hi havia algú més implicat, perquè no es va acabar d’aclarir qui eren els “maestros”, aquells que li havien d’enregistrar la veu a la Maria Àngels. Jo tinc clar que una de les gravacions no la va fer Ullastre. Qui la va fer...?

Si la sentència va resoldre que no, és que no.

No. Són invisibles. Només vaig saber que en un lloc on van aparèixer, però no identificats com a Control Risk, va ser en una reunió dels Rotary.

Com funciona la investigació policial, la mentalitat dels investigadors i que les casualitats donen peu a la realitat.

Quan feia 11 anys que era secretari judicial va canviar la llei sobre les guàrdies i va entrar en vigor la llei de violència gènere i tot era molt complex. Vaig tenir l’oportunitat de fer un màster en dret esportiu i d’entrar en un bufet. I així va anar.

Doncs sí. Un dia m’apareix un representant d’un jugador i em diu que l’estan extorquint amb l’amenaça de difondre unes fotos sexuals seves. Els extorquidors eren al Marroc; el futbolista, en un país europeu, i jo, aquí. Vaig recórrer a l’equip de l’UCO de la Guàrdia Civil que havia conegut a Olot i ho vam resoldre amb uns complexos estratagemes i els extorquidors van ser detinguts al Marroc.