“Els Mossos eren com un elefant, si et posaves davant t’esclafaven”

I el vaig veure venir, però va ser molt hàbil i se me’n va endur 75 euros. Era al carrer Nou. Jo mirava l’aparador de la botiga dels barrets i el vaig veure pel vidre i em vaig girar i li vaig donar conversa per neutralitzar-lo. Em va explicar que era de Tànger i tot, però mentre caminava al meu costat va simular que s’entrebancava i queia, llavors se les va enginyar per ficar-me la mà a la butxaca i agafar els diners.

És clar que no! Per què ho he de fer? De què serviria? Creus que algú es posaria a mirar les càmeres per identificar el lladre? Però ja el conec i ja el tornaré a trobar, i llavors el convidaré a un cafè i ja li explicaré la lliçó. Aquí el problema és que et puguin robar al mig del carrer Nou en ple dia. Perquè no hi ha cap mena de vigilància. Falta la policia de proximitat.

Quan van arribar els Mossos ho van tenir molt difícil perquè el seu sistema era molt més complicat que el nostre, que era molt més pròxim. Que el nostre sistema era bo va quedar reflectit en un dinar de comiat de la Guàrdia Civil de Flaçà, on l’alcalde de Bordils va fer un discurs memorable i va dir que si la Guàrdia Civil es replegava no era pas perquè el poble no la volgués sinó per motius polítics. Després d’això, sé que des de CiU van donar ordres als alcaldes que no fessin més comiats a la Guàrdia Civil. És lleig la manca d’agraïment. Un cas: a Caldes de Malavella hi va haver una explosió de gas molt greu. A la comandància es va fer una col·lecta popular per ajudar els damnificats i vam recollir un milió de pessetes, que vam donar a l’Ajuntament. Doncs mai se’ns hi va fer cap acte de comiat.

Per a res. Alguns guàrdies es mostraven reticents i jo els ho vaig explicar amb una metàfora. El desplegament era com un elefant que camina. Si et poses davant, t’esclafa; per això has de caminar al seu costat. I els vaig avisar: si a algú se li acut posar-se al davant, l’esclafo jo. En canvi, l’amic Pujol sí que volia que jo marxés d’aquí...

Una vegada un polític em va venir a dir que hauríem de parlar català i jo li vaig replicar que no s’equivoqués, que ell tenia l’obligació de parlar espanyol però jo no tenia l’obligació de parlar català. Jo sempre l’he entès, el català, i ara ja tinc el curs fet. Anècdotes: quan estava a l’acadèmia de Sabadell vaig anar, vestit d’uniforme, a comprar piles. La noia de la botiga em va dir que valien “setze”. Jo li vaig deixar 15 pessetes. I ella em va replicar: “Dieciséis.” El que és bonic aquí és que tothom es pugui expressar com vulgui.

Hi va haver molts problemes al principi. De matinada, quan ja teníem la notícia del segrest i ja havíem posat controls a les carreteres, em van avisar que el jutge d’Olot havia encarregat el cas íntegrament a la policia local. En vista d’això, vaig ordenar retirar les patrulles. I vaig enviar un comunicat a Madrid explicant la decisió i els motius. A les 12 del matí van arribar ordres de Madrid que em fes càrrec de tot i vaig tornar a posar els controls. Des del principi jo em vaig ensumar que teníem l’enemic a dins, perquè els segrestadors estaven al corrent de tots els moviments policials. El dia que la família havia llençat una bossa amb el rescat daltabaix del pont de Besalú, quan van trucar al bar on havien dit que contactarien, van dir que no venien perquè ens havien detectat. I les empremtes del cotxe de la segrestada les van anar a agafar ells i les van fer malbé. Jo vaig arribar a prohibir que algú de la policia local entrés a la caserna de la Guàrdia Civil perquè no em refiava d’ells. El temps ha demostrat que tenia bona intuïció.

I tant! Jo em vaig enamorar de la Guàrdia Civil. És un cos únic, per la seva disciplina, entrega, servei als altres. Són com els antics cavallers medievals que anaven per camins per socórrer els necessitats.