“Qui pot dir que a algú no se li fondran els ploms i farà una bestiesa?”

A mi sempre m’ha agradat el treball d’emergències i també m’agradava la psicologia. Vaig conèixer el doctor Quim Jubert i les seves sessions clíniques. Va passar a ser el meu mestre, i la psicologia des del seu punt de vista em va apassionar, i vaig decidir fer-me autònom. M’apassiona ajudar en casos d’emergència.

Exercir la psicologia sent policia em limitava per la llei de la incompatibilitat, que no em permetia fer visites ni tampoc treballar en emergències, de manera que el 1999, amb Ferran Lorente, bomber i també psicòleg, vam veure que el camp de les emergències no el treballava ningú com a psicòleg i ens vam decidir a fer-ho. Encara estàvem al curs teòric quan va passar el naufragi de L’Oca a Banyoles. Havíem fet quinze dies de curs i teníem zero coneixements pràctics, quan ens van trucar. Ens vam estrenar amb un bany de realitat. Els vam acompanyar a la funerària, al dipòsit a identificar els cossos, al jutjat, els vam ajudar a fer repatriació, vam assistir gent amb atacs d’ansietat, histèria...

Des de l’any 2009 fins ara, donant servei a través de Dipsalut, hem fet 242 intervencions. L’any passat en vam fer 54.

Després del cas de L’Oca vaig intervenir en un accident a Sòria en què van morir 21 adolescents. Eren alumnes de Viladecans i Ripollet. Després vaig ser en el cas de la tragèdia del Balandrau. I en casos més recents: les càrregues de l’1-O i l’atemptat de les Rambles. En aquest darrer cas el primer que ens va cridar va ser l’Ajuntament de Lloret per assistir 60 adolescents francesos que s’allotjaven a Lloret i estaven d’excursió a la Rambla quan hi va haver l’atropellament massiu. Alguns van haver de saltar o estirar gent per esquivar la furgoneta i van veure ferits i morts. Va ser una intervenció complexa. I també vam treballar a Ripoll amb la comunitat musulmana, familiars dels autors...; alguns no gosaven sortir de casa.

La prevenció no és impossible però sí molt complexa. Una psicopatologia molt greu gairebé mai comporta una conducta homicida. Qui pot dir que a una persona un dia no se li fondran els ploms i cometrà una bestiesa? La majoria de la gent amb trastorns mentals mai farà mal a ningú, ni a ells mateixos.

Hi ha molts mites sobre el suïcidi que no són veritat. No és veritat, per exemple, que els que ho anuncien no s’acabin suïcidant. I sí que és encertat dir que hi ha tres vegades més suïcidis consumats d’homes que de dones, però hi ha tres vegades mes intents no reeixits en dones que en homes.

És mentida. El pitjor és la manca d’informació. Pot ser que a una persona que estigués en procés de treure’s la vida veure un cas reflectit li accelerés el procés, però el que fa més mal és amagar i estigmatitzar. Si pots parlar-ho obertament és més fàcil demanar ajuda i que es pugui evitar. Si fóssim capaços de normalitzar la conducta suïcida com una malaltia greu es podria donar la volta a aquest tabú.

És una eina que ajuda a fer un dibuix de la personalitat. És una prova de triatge. Cap test és efectiu al cent per cent, però és un filtre molt important que, ben interpretat, ajuda a prendre decisions. És veritat que en els processos de selecció de policies la gent va a acadèmies on els entrenen per aprovar, i això pot crear una distorsió i pot fer baixar l’efectivitat.

No sé dir per què no en passen els agents de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil. A Catalunya sí que sé que l’esborrany de la nova llei que fa anys que es prepara preveu que en passin també els agents dels Mossos. El cert és que els comandaments, si detecten alguna afectació, poden proposar la retirada de l’arma. El sistema no és perfecte, perquè, si un policia va al psicòleg o al psiquiatre, les dades són confidencials. Recordeu el cas del pilot de Germanwings.