“He conduït fins als 98 anys sense tenir cap accident ni mai cap multa”

L’exercici i l’alimentació. Jo cada dia al matí faig una bona sessió de gimnàstica [en fa una demostració pràctica] amb estiraments i flexions de tota mena. Deu exercicis de cada i després un bona dutxa, massatge i crema. I menjar bé, jo no he menjat mai porqueries. Sempre he menjat a l’estil del Pratdevall, a casa, coses naturals i bones. Allà, de nena, la mare em preparava una torrada, amb un tall de sagí i sucre. Ara jo faig el dinar per a tota la família. Quan som tots, entre les filles, els gendres, els nets i els besnets, som 21 persones. I si el besnet de 7 anys demana cargols perquè a ell li agraden molt, per ell faig ració de cargols. Cap problema! Ser positiu, tenir motivació, no tenir mai mandra també és important!

Sí. Quan en tenia més de 80 em vaig trencar el fèmur. I el metge em va dir que no caminaria més. Jo li vaig dir que ell es cuidés d’operar-me i que de caminar ja me’n cuidaria jo. L’operació va ser complicada. Jo, que només estava anestesiada parcialment, ho veia tot per la televisió i ja vaig veure que em posaven tort un dels claus però no vaig gosar dir-ho. Ho vaig dir quan me’l van haver de treure, que jo ja ho havia vist. El metge em va dir: “Si ho haguessis dit allà t’hauríem anestesiat del tot.” El cas és que després de l’operació vaig estar un mes al llit, vaig anar dos mesos amb cadira de rodes, després vaig agafar dos bastons, al cap d’un temps, un, i al final, cap.

Jo només vaig anar a costura amb les hermanas, que en dèiem, al castell de Santa Pau, fins als 12 anys. Vaig haver d’aprendre pel meu compte. El meu padrí em deia que era essencial sumar i multiplicar, restar i dividir no tant. Encara ara el que millor faig és sumar i multiplicar. Vaig estudiar francès, i l’anglès i l’alemany no els sé, però quan feia d’agent immobiliari no vaig quedar de vendre cap pis a anglesos o alemanys. I quan vaig anar a acompanyar la meva filla a Anglaterra, ja gran, em vaig espavilar prou. Vaig baixar en marxa d’un autobús on m’havien fet pujar dient-me que anava a l’aeroport, però vaig veure que no anava bé. Després amb gestos i dibuixos en una llibreta que duia em vaig fer entendre i vaig arribar a l’aeroport i vaig agafar l’avió bé.

Era una nena i ja atalaiava el ramat i ajudava al mas. Els pares em compraven una sansònia o un fluviol a la Fira de Sant Lluc, i si no me’l compraven me’l feia amb una canya. Jo era feliç i tocava i cantava allò de “pageseta moreneta, a la voreta del mar”... Un dia, quan tenia 14 anys, van venir uns parents i la mare em va dir: “Vols anar a Barcelona?” Jo no sabia què suposava anar a Barcelona però vaig dir que sí. I em van dur a treballar a la Confiteria Roura, que encara ara existeix. La meva idea era treballar per fer diners i muntar una botiga meva. Com que era petita em guardaven els diners, però va arribar la guerra i... ja vaig haver cobrat! Vaig tornar a casa i, passada la guerra, vaig tornar a Barcelona. Vaig muntar una acadèmia de Corte i Confección i després, quan vaig anar a viure a Girona, una altra acadèmia, Corte Sistema Martí, s’anunciava als cinemes i tot!

Em vaig treure el carnet a la dècada dels cinquanta, no m’agradava. Només hi havia homes. El meu primer cotxe va ser un Studebaker, s’engegava amb una manovella. Després vaig tenir un 600. I vaig conduir fins que vaig tenir 98 anys i ho vaig deixar per consell de les filles. El darrer cop que em vaig renovar el carnet em van dir que a gent de més de 90 no els el donaven però que a mi no em podien dir que no perquè ho havia fet millor que la gent de 30. Mai he tingut cap accident ni m’han posat cap multa. Un cop un guàrdia civil em deia que havia fet una infracció obstruint el pas del seu company però l’hi vaig discutir i no va arribar cap multa.

Aquí a casa a Girona, bé. Jo m’ocupava de fer el dinar per a tots. El pitjor és que la meva germana Teresina va morir de la corona a la residència del Tura d’Olot. Jo vaig parlar-hi el dia abans i ja vaig pressentir que estava malament, vaig trucar diversos cops a la residència per demanar-los que li donessin menjar calent i medecina, fins que em van dir: “Ja us trucaran.” Quan ho van fer va ser per dir que era morta! Una experiència dura que m’ha tocat viure amb 100 anys.