La víctima alça la veu

Vespre del dissabte 26 d’agost del 2017 en un xalet de la urbanització Puig Ses Forques de Calonge. Josep Coll, joier jubilat, octogenari i invàlid, com es defineix ell mateix, estava content perquè aquell dia el Girona havia guanyat el Màlaga. I ell és incondicional del Girona. Va sortir al porxo a prendre la fresca ben content per la victòria. L’alegria va durar poc. De sobte, va aparèixer un encaputxat que venia del darrere del jardí i li va encarar un ganivet al coll. El va fer entrar a dins i el va començar a colpejar. Quan el va tenir estès a terra, li va pujar de peus al muscle. “Fins que vaig perdre el sentit”, rememora Coll, que, al cap de quatre anys, arrossega seqüeles físiques i psíquiques del brutal assalt. “Es com si m’haguessin tirat 10 anys a sobre”, diu. L’assaltant li va llançar al damunt l’estora de l’entrada de la casa per assegurar-se que no veia res, se’n va anar directe cap al seu objectiu –a l’armari de l’escalfador d’un dels banys de la casa– i va aixecar una rajola. La rajola que guardava el botí cobejat pel lladre i l’herència que el joier guardava per a la seva filla: 2 brillants d’un quirat cadascun, un rellotge Omega d’or, 3 agulles de corbata, 32 monedes d’or (llavors, valorades en 150.000 euros) i 30.000 euros en efectiu. L’assaltant va fugir amb l’olla d’or de la casa, tot deixant la víctima lligada amb les mans a l’esquena. “Crec que es pensava que era mort”, explica Josep Coll, que va sobreviure i que, en recuperar la consciència, es va trobar amb les mans deslligades. “El meu cos estava tot blavejat”, recorda Coll, que per fer-se passar l’espant es va prendre un tranquil·litzant i un bon glop d’aigua del Carme i va haver de ser atès en un centre mèdic. Després, va denunciar el cas als Mossos, que, es queixa l’assaltat, no han atrapat els culpables i, quatre anys després, no li han anat a dir res més sobre l’evolució de la investigació. “L’últim que vaig saber d’ells va ser les paraules que em va dir una mossa: que foragités tots els periodistes que vinguessin a preguntar i no els digués res.” Llavors, ell va complir ordres i fa quatre anys, quan aquesta periodista va anar a trucar la seva porta, no li va obrir i, educadament des de darrere la persiana, la va acomiadar. Però ara ja no se sent obligat a respectar les ordres dels policies, que no han trobat ni el botí, ni els lladres, ni paraules per donar-li explicacions.I això, tot i que, explica, ha agafat una advocada per representar-lo i va donar dades precises de qui pensava que eren els responsables de l’atac. Coll considera que l’assaltant, un desconegut per a ell, era un sicari que li van enviar una parella de colombians que sí que coneixia bé: en Jorge treballava de jardiner a casa seva i ella feia les feines de llar. Coll està convençut que estaven al cas que, en jubilar-se, ell havia dut cap a casa seva les joies que guardava abans a la joieria de Palamós. I està segur que la dona, aprofitant la feina de neteja a casa, va trobar el cau del botí: sota d’un rajol desenganxat d’un racó de dins de l’armari de l’escalfador d’un bany. “Segur que li van fer un plànol, perquè l’home que em va assaltar va anar directe al rajol, sense tocar res més de la casa”, afirma Coll, que, després de l’assalt, ja no va tornar a veure mai més la parella de treballadors. Ella, diu, ja havia marxat a Colòmbia uns dies abans i ell ja no es va acostar més a la casa. Però l’endemà de l’assalt va trucar i va demanar a la filla de Coll com estava el seu pare. Coll està convençut que va fer la trucada per saber si era viu, perquè creu que l’assaltant va marxar de la casa comptant que l’havia matat. Però Coll, amb 82 anys aleshores i una important discapacitat física, va sobreviure. Ara que ja té 86 anys i que n’han passat 4, vol denunciar públicament la situació i la ineficàcia de la investigació. Es queixa que l’únic que van fer els Mossos va ser interrogar la seva filla i el seu gendre, perquè eren els únics que coneixien l’amagatall de les joies i les monedes d’or. “Ells ho havien de saber; era l’herència que els deixava. Imagina que desconeguessin que existia i que jo mori”, reflexiona Coll, enrabiat amb la investigació. “No hi ha proves. És tot el que m’han dit”, es queixa, convençut que ni tan sols han interrogat el seu exempleat, ni escorcollat el seu habitatge. Per acabar-ho d’adobar, se sent estafat perquè va donar 500 euros a un conegut que li va dir que es faria càrrec de resoldre el seu cas. “I ni va fer res ni ho va intentar”, es lamenta l’ancià que, a més a més, explica, ha patit un parell d’intents de robatori més a casa seva. Coll recorda que quan treballava a la joieria Quera de Palamós també havia estat víctima de dos atracaments. Però això era en altres temps i en una altre espai, diferent de casa seva. Coll no es resigna i vol respostes, del jutjat i dels Mossos, aquells investigadors que, segons recorda, no ha vist des que van anar a fer-li fotografies per documentar els blaus que tenia i inspeccionar la casa per buscar empremtes, que no van trobar, de l’autor material de l’assalt. Després, silenci dels investigadors. Fins ara, que Coll vol alçar la veu públicament, per explicar el cas i reclamar explicacions de per què no s’ha resolt. Els Mossos mantenen el silenci. “El cas s’està investigant i no se’n pot dir res.” Resposta oficial, quan ja s’han complert quatre anys de l’assalt.